'Chonis' i 'quillos'

¿Què se n’ha fet de la classe obrera? Potser és que ja no existeix. Potser el terme ha quedat obsolet, fins i tot és camp. Potser avui la polarització econòmica ens ha reduït a dues classes: rics i pobres, totes dues amb gent de tot pelatge i procedència. El que sembla evident és que la cultura de la classe treballadora, la cultura popular, la que idealitzaven des del costumisme, la sarsuela, els sainets passant per gran part d’un cine espanyol que es va convenir a anomenar espanyolada, fins al cine italià o el de Kieslowski, Wajda i altres grans directors també del cine clàssic americà, ha passat a millor vida.

No només passa aquí. L’any 2012, el britànic Owen Jones va publicar 'Chavs' un assaig en què explica com i per què la classe treballadora ha passat de ser la sal de la terra a l’escòria i a provocar rebuig i escarni. A Espanya la situació no és gaire diferent de la del Regne Unit. 'Quillo' o 'choni' són termes que sentim amb freqüència. Així descriuen els joves de 'casa bona' els que no són de 'casa tan bona', perquè no pertanyen a la seva classe. «La tal és una mica 'choni'» o «el tal és un 'quillo'» significa que no són com nosaltres i convé evitar-los. Això no tindria res de particular. El nostre país ha tingut històricament una forta divisió en classes socials; els rics sempre han tingut qualificatius per als pobres i poques ganes de barrejar-s’hi. El que és greu és que avui aquests 'quillos' i aquestes 'chonis' són els primers que desitgen dissociar-se de l’etiqueta. S’afanyen, com gairebé tots nosaltres, per semblar el que no són: rics, sofisticats, en definitiva, poderosos.

  

 ¿I com s’adquireix aquesta aura de prestigi? Exclusivament mitjançant el consum de símbols externs de riquesa. Encara que per aconseguir-los s’hagi de sacrificar qualsevol altra necessitat, és imperiós posseir tal cotxe, tal model de mòbil, de roba, de sabates, tal tallat de cabells... No és requisit adquirir coneixement, sinó que el valor pel qual es jutja el proïsme són els diners, de fet el coneixement és una pèrdua absoluta de temps. Ni dona prestigi, ni dona diners.

Ser 'choni' o ser 'quillo' és carregar amb un estigma que ens perjudica, és ser un personatge caricaturesc en els 'realities' i altres programes de televisió. Dignes de mofa, s’exageren les seves carències i pretensions al mateix temps que es divulga i ratifica el model. Hi ha 'quillos' i 'chonis' que acumulen petites fortunes com a opinadors o protagonistes d’espais televisius. I els diners són l’únic objectiu en un món en què preu i valor es confonen i l’únic valor de les coses és si el seu preu és alt, no si aquest preu s’adequa al seu cost real o a la seva utilitat.

  

Però haver perdut la consciència i l’orgull de classe, a més a més de trist, és catastròfic per a aquesta classe. Els valors tradicionals associats als treballadors, la perseverança, la tenacitat, l’habilitat en l’exercici d’un ofici, la senzillesa, l’austeritat, el sentit comú, la solidaritat, són qualitats en declivi. Han transmutat en els diners i les seves mostres externes. Saber que es pertany a una classe social determinada és saber que n’hi ha altres en el mateix vaixell, que el que a tu et passa no és individual, sinó estructural i que hi ha possibilitats de canvi si es forgen aliances. En canvi, divulgar la idea que pertànyer a la classe treballadora és un símptoma vergonyant de fracàs personal i moral té l’efecte de desactivar tota reivindicació col·lectiva, ja que posa la responsabilitat de les dificultats vitals sobre l’individu i no sobre el conjunt de la societat. Desactivar la força del que és col·lectiu és molt avantatjós per als que es neguen a bregar amb reivindicacions de millora social i defensen polítiques neoliberals.

Per descomptat, hi ha un contrapunt al desprestigi de la classe obrera: el macarra, l’'hortera', que accentuen la seva pertinença a un grup que se sent marginat i menyspreat per les elits. És una forma d’enfrontar-s’hi poc productiva, però que constitueix un afany a resistir-se a l’assimilació per part de qui et rebutja. És improductiva perquè ni vol, ni aprofita, ni aprofundeix en els valors de la seva classe.

    

Notícies relacionades

El Nord-oest es vertebra

Compromís amb el Nord-oest

Ningú abandera avui els valors de la classe treballadora, menys, això sí, els artistes. Escriptors, cineastes, artistes plàstics, músics ens donen mostres constants de la seva importància, els reivindiquen. És una pena que moltes 'chonis' i 'quillos' no accedeixin a aquests relats perquè en la cultura, com en tota la resta, també s’ha imposat la desigualtat. Se sentirien reivindicats i possiblement apoderats. Tenen molt més a oferir del que diuen.