Ara, ¿toquen els salaris?

Fa uns dies vaig tenir l'oportunitat de presentar el VIII Diagnòstic Financer de l'empresa espanyola  de l’empresa espanyola. El 67% de les empreses enquestades afronten aquest exercici amb més bones perspectives. Amb aquestes dades, juntament amb la millora de l’economia en general, entra novament en escena el debat al voltant de l’augment salarial. La forta devaluació interna soferta durant la recessió i els efectes perversos de les últimes dades d’inflació són arguments que estan en l’origen de la discussió.

Però ¿quin és l’impacte econòmic que suposa augmentar les rendes en un entorn de recuperació econòmica com l’actual? Aquest senzill exemple ens pot servir per veure’n els pros i contres. Suposem que una empresa del sector farmacèutic decideix augmentar un euro el salari del seu únic empleat. Davant d’aquesta situació, l’empresa disposarà de dues alternatives per compensar aquest increment:

1. Si els  marges de contribució que actualment ofereix el sector es mantenen al voltant del 75%, la farmacèutica haurà de facturar 1,33 euros més. La venda menys els seus costos variables li permetrà obtenir una marginalitat igual a l’augment salarial. Un increment d’un euro no equival a haver de facturar el mateix import. L’efecte d’aquest escenari serà nul, sempre que s’aconsegueixin aquestes vendes. Imports inferiors reduiran els seus beneficis i aquests són clau per poder retornar el deute contret, compensar pèrdues d’exercicis anteriors, i/o emprendre inversions sense necessitat d’endeutar-se.

2. Una altra possibilitat seria incrementar proporcionalment el preu del producte per compensar la despesa i mantenir així els resultats. A més de mantenir vendes, aquesta opció té també una feblesa: fomentar la inflació. Al mateix temps cal ser prudents, ja  que hem de tenir en compte el paper exercit per les nostres empreses exportadores durant aquests últims anys. Però aquesta realitat amaga una variable fonamental, que no és cap altra que la devaluació salarial d’aquests últims vuit anys en tots els sectors productius. Es tracta d’una mesura molt dura que ha hagut de compensar les decisions incongruents preses en el període 2000-2008. En aquell espai de temps els costos laborals van augmentar un 29% en relació amb un cistell de 49 països que componen l’OCDE.

Guanys i riscos

L’impacte econòmic també es minimitzaria si la farmacèutica vinculés una part de l’euro a l’obtenció d’una sèrie d’objectius, tant quantitatius com qualitatius. L’elecció d’aquesta alternativa permetria a les parts implicades, empresa i empleat, compartir guanys, però també possibles riscos futurs. El quid de la qüestió estaria en la transparència del sistema de retribució variable i que els partícips del procés vencessin la por a provar nous sistemes de retribució.

També la destinació de cada euro pot tenir conseqüències diferents per a la nostra empresa: si es destina al consum, s’aconseguirà la tornada de l’euro gastat, la qual cosa implicaria un augment de la facturació de les nostres empreses, inclosa la farmacèutica; si l’euro s’aplica a reduir  algun préstec subscrit pel treballador, el seu efecte no es percebrà en l’economia real. No obstant això, la disminució del risc que assumirà ara el banc, li permetrà oferir nou finançament als seus clients per destinar-lo al consum. Aquest escenari també podria implicar una millora en l’activitat econòmica.

Si aquest euro es reserva, però, per a l’estalvi, l’efecte serà nul. Aquesta pot ser una situació probable si tenim en compte que cada cop s’és més sensible al risc com a conseqüència de l’envelliment de la població activa.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Com  es pot comprovar, són moltes i complexes les variables que poden entrar en joc al prendre una decisió d’aquesta mena, entre donar preferència a l’àmbit «social» i/o a  «l’econòmic».

És poc equitatiu defensar la necessitat de preservar la competitivitat de les nostres empreses recolzant-nos només en la variable salarial.