La cobdícia dels pobres

L'autor recorda el dibuixant Martin Veyron i parla del seu primer àlbum en vuit anys '¿Cuánta tierra necesita el hombre?'

1
Es llegeix en minuts

El dibuixant francès Martin Veyron (1950) es prodiga poc últimament, però sempre li agrairé haver-me alegrat la joventut amb les aventures del seu personatge Bernard Lermite (1979-1993), un pusil·lànime encantador (en francès, un bernard lermite és un bernat ermità) el lema del qual era «La vida no s’acarnissa amb tu si et rendeixes».

El pobre Bernard tenia serioses dificultats per entendre el funcionament del món i es deprimia sovint –en una ocasió arribava a menjar puré de patates posant el cassó amb el preparat a sota l’aigua calenta de l’aixeta; en una altra es colava en un supermercat amb un obridor d’ampolles i es bevia les cerveses in situ– mentre buscava l’amor, o alguna cosa semblant, amb una ingenuïtat desarmant. El resultat era sempre hilarant, encara que hi hagués un notable pòsit de fatalisme en la proposta. Un dels seus àlbums es titulava Personalmente, no pienso tener hijos (pero los míos que hagan lo que quieran).

Notícies relacionades

Feia anys que no sabia res del senyor Veyron quan vaig topar a la taula de novetats d’una llibreria amb el seu primer àlbum en vuit anys, ¿Cuánta tierra necesita un hombre?, premi especial del jurat en l’última edició del festival d’Angulema i publicat entre nosaltres per Norma. És l’adaptació d’un relat de Tolstoi ambientat entre els mujiks de la Rússia tsarista i constitueix una trista reflexió sobre la cobdícia fruit de la pobresa: un pagès s’assabenta que hi ha una regió els habitants de la qual tenen moltes terres i les regalen a qui es porta bé amb ells; l’home emprèn el viatge i descobreix que l’oferta té un truc funest, que no desvelaré per no incórrer en el sempre molest espòiler.

Veyron continua sent el desencantat de sempre, però aquest cop ha prescindit de la seva arma habitual, l’humor, i de l’hàbitat usual, el París contemporani. El resultat és impecable, encara que provoqui certa tristesa: sense el prisma de l’humor, la vida és un drama i els éssers humans, uns subjectes patètics que van fent tombs. Com el bon Bernard, però ja sense buscar ni el consol del que és grotesc. Després de llegir-lo vaig haver de buscar l’àlbum en el qual no pensa tenir fills, però que els seus facin el que vulguin.

Temes:

Còmic