La Transició i Catalunya

Tarradellas i la Constitució

No s'ajusta a la història dir que la legitimitat de l'autogovern català no emana de la Carta Magna

3
Es llegeix en minuts
Tarradellas i Suárez, en una imatge del 1979.

Tarradellas i Suárez, en una imatge del 1979. / JAUME MOR (ARXIU)

La biografia política de qui va ser durant 23 anys president de la Generalitat a l'exili, després d'haver sigut l'home fort del Govern de Lluís Companys durant la guerra civil per després sobreviure al franquisme i acabar tornant gràcies a un pacte d'Estat amb Adolfo Suárez, permet un ampli ventall d'interpretacions. La celebració del 40 aniversari del seu retorn com a president i del restabliment provisional de la Generalitat ens convida a compartir punts de vista, que poden ser discrepants però que han de respectar la veritat històrica. Oriol Junqueras, en la seva doble qualitat de vicepresident del Govern i president d'ERC, s'aproximava des d'aquestes mateixes pàgines a la figura d'aquest home clau (Tarradellas i la legitimitat, 23 de març) emfatitzant dues qüestions que, crec, no es corresponen amb els fets. Primer, dona a entendre que el president va optar per sacrificar la seva vinculació «indubtable» amb ERC en pro de la dimensió institucional, suprapartidista, del seu retorn. I segon, estableix una relació entre la legitimitat preconstitucional de la Generalitat i la reivindicació sobiranista actual a favor del dret a decidir.

UNES SIGLES D'UN TEMPS PASSAT

Junqueras l'encerta a l'afirmar que Tarradellas no torna a Catalunya el 1977 en qualitat de dirigent d'ERC. Com li recordava amb sorna en un altre article l'exconseller Ramon Espasa, «els que el vam tractar sabem fins a quin punt ignorava la seva antiga ERC» (Tarradellas i la unitat, 13 d'abril). El cert és que feia més de tres dècades que havia deixat la secretaria general del seu partit, una organització l'existència de la qual als anys 70 era testimonial. Per a les noves generacions eren unes sigles que s'associaven a un temps passat, com Unió Democràtica, mentre l'esperit de les classes populars i catalanistes l'encarnaven altres forces, realment actives en l'oposició al franquisme, sobretot el PSUC i els diversos grups socialistes. No és gens casual que figures provinents de l'etapa republicana, com Joan Cornudella, Josep Andreu Abelló o Joan Casanelles, i que volien tornar a fer política activa en democràcia acabessin abans o després al PSC. Junqueras, subratllant el caràcter institucional del retorn de Tarradellas, camufla la irrellevància d'ERC en la Transició. Perquè la realitat és que el president va tornar com un polític sense partit.

El president va tornar de l'exili com un polític sense partit.  El president va tornar de l'exili com un polític sense partit. ERC va ser irrellevant en la Transició

Notícies relacionades

El seu retorn tampoc va ser una cosa completament improvisada (aquesta possibilitat ja la contemplava el servei secret militar espanyol un any abans), però només va ser possible per una suma de factors: la incansable tenacitat del personatge, la victòria socialista a Catalunya el 15-J de 1977 i l'astúcia de Suárez per adaptar-se a la nova situació. En efecte, l'única força que va fer del retorn del president i la reinstauració de la Generalitat una condició innegociable per a l'estabilitat democràtica va ser la candidatura del PSC-PSOE, liderat per Joan Reventós. A les portes de les primeres eleccions democràtiques, el PSUC posava l'accent en la campanya Volem l’Estatut, però no en el retorn de Tarradellas, mentre que a CDC tampoc hi havia gaire interès en això. Les males relacions entre Jordi Pujol i Tarradellas venien de lluny, i van seguir anys després, igual que amb Josep Benet, intel·lectual del nacionalisme catòlic en l'òrbita comunista que, en la seva faceta d'historiador, es va dedicar a difamar-lo abans i després. L'única cosa que Suárez no va poder planificar de la Transició va ser el retorn de Tarradellas i la restauració de la Generalitat, perquè amb qui es volia entendre per establir una espècie de Mancomunitat era amb Pujol. Però el resultat electoral a Catalunya el va obligar a variar els plans.

DESENVOLUPAMENT ESTATUTARI DESPRÉS DE LA CONSTITUCIÓ

Tampoc es correspon amb la història, i menys encara amb la realitat jurídica, la tesi de Junqueras segons la qual la legitimitat de l'autogovern català no emana de la Carta Magna, atenent el fet que la Generalitat es restablís abans del 1978. Afirmar això és tan absurd com seria dir el mateix de la Monarquia. El decret llei de 5 d'octubre de 1977 que va restaurar la Generalitat diu que «no prejutja ni condiciona el futur de la Constitució en matèria d'autonomies» i que el restabliment d'aquesta institució secular era una fórmula «provisional, de transició». Tarradellas va ser nomenat pel Govern espanyol amb poders presidencials en un altre decret anterior, però no es va restablir l'Estatut de 1932 ni es va crear un Parlament provisional. L'autogovern només es va poder desenvolupar en plenitud quan la Constitució, aprovada entusiàsticament a Catalunya pel 90% dels electors sobre un 68% de participació, va establir com es podia encarrilar. I això es va assolir després de l'aprovació en referèndum de l'Estatut de Sau, el 1979, i l'elecció del primer Parlament l'any següent. La legitimitat democràtica de l'autogovern i la Generalitat resideixen, sens dubte, en la Constitució.