¿Qui judicialitza la política?

Fa uns dies la premsa es feia ressò de la interposició, per part de l'associació anomenada Drets, integrada per un grup de juristes catalans independentistes, d'una querella contra vuit magistrats del Tribunal Constitucional per un suposat delicte de prevaricació. Pels querellants, els magistrats haurien incorregut en delicte a l'acordar la desestimació dels recursos d'inconstitucionalitat promoguts pels governs basc i català contra la reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional operada per L.O. 15/2015, de 16 d'octubre, que proporciona a l'alt tribunal instruments per a l'execució de les seves pròpies resolucions.

Augurem a la iniciativa escàs recorregut, i tot i així més mediàtic que jurídic. Al nostre entendre, la querella de Drets és un autèntic despropòsit jurídic sense rigor ni cap viabilitat. Recordem que el delicte de prevaricació, segons el nostre Codi Penal, consisteix en el dictat, sabent-ho, d'una sentència o resolució injusta. En conseqüència, el paràmetre essencial que s'utilitza en la pràctica judicial per valorar la possibilitat que una determinada resolució pugui ser considerada injusta o arbitrària és la seva adequació al marc legal i jurisprudencial preexistent en relació amb la qüestió jurídica sobre la qual la resolució es pronuncia. En aquest cas, com la mateixa querella reconeix, no hi ha precedents jurisprudencials que s'hagin ocupat de la qüestió. Per això els querellants pretenen recolzar-se en dos elements.

LA COMUNITAT JURÍDICA

El primer és l'opinió de la comunitat jurídica, que segons la querella és majoritàriament contrària a admetre la constitucionalitat de la referida llei. I és cert que en la comunitat jurídica es poden trobar veus contràries a la L.O. 15/2015, de la mateixa manera que es poden trobar altres opinions favorables a la constitucionalitat del seu text.Tots els juristes saben que aquesta és una situació habitual en la pràctica forense: cada vegada que un òrgan jurisdiccional es pronuncia, sol acollir la tesi d'un sector de la doctrina científica, en detriment de les tesis d'altres sectors de la mateixa comunitat jurídica, i òbviament, no per això prevarica.

I el segon i principal argument de la querella gira al voltant de l'informe de 13 de març del 2017, de la Comissió de Venècia, que segons els querellants es pronuncia de forma contrària al fet que una llei nacional atorgui al seu Tribunal Constitucional facultats coercitives per fer complir les seves sentències. I aquí és on s'evidencia la intencionalitat real dels querellants. Després de llegir la querella, la primera impressió és que els seus redactors no han llegit l'informe de la Comissió de Venècia, o com a mínim, que no l'han llegit sencer.

No obstant, hem de descartar que un grup de juristes pugui embarcar-se en una aventura judicial d'aquesta envergadura sense haver ni tan sols llegit els textos que cita en el seu escrit, i encara més si se citen com a argument nuclear de l'acció que s'exercita.

LES CONCLUSIONS DE LA COMISSIÓ DE VENÈCIA

En conseqüència, si partim de la premissa que els querellants han d'haver llegit el text íntegre de l'informe de la Comissió de Venècia, no podem sinó concloure que la tergiversació que de les seves conclusions realitzen en el seu escrit processal és intencionada, i no persegueix sinó confondre, no només el Tribunal, sinó també l'opinió pública. I això quan basta examinar directament les conclusions de l'informe de la Comissió de Venècia per apreciar que aquest es mostra totalment favorable que s'habilitin les mesures necessàries per procurar el compliment de les decisions dels tribunals constitucionals.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

I, si bé es plantegen alguns dubtes en relació amb aspectes concrets de la llei espanyola, en les seves conclusions finals l'informe reconeix que, davant la falta d'una legislació harmonitzada i comuna europea, la norma espanyola no contradiu els criteris comunament admissibles en l'àmbit europeu. S'escau aquí recordar que els dubtes que es plantegen tenen a veure essencialment amb el fet que la situació que es pretén regular és inèdita: a cap país europeu li passa a ningú pel cap que algunes institucions i alguns responsables públics manifestin obertament la seva voluntat i intenció de desobeir les resolucions dictades pel màxim intèrpret de la norma fonamental del seu ordenament.

En definitiva, la querella de Drets està interposada en forma clarament instrumental i sense més intencionalitat que la politicomediàtica, i a més amb un clar menyspreu al prestigi i a la carrera jurídica de vuit magistrats entre els quals hi ha, no ho oblidem, la doctora Encarna Roca Trías, referent en la nostra història recent en l'estudi i en la defensa del Dret català.