El referèndum indesitjable

El desig independentista no ha fet més que recular des dels màxims que va assolir en les enquestes a finals del 2012 i els anys següents. El 2015 el bloc separatista va perdre el seu autoplebiscit, tal com el cap de llista de la CUP, Antonio Baños, va reconèixer la nit del 27-S. Aquest és un fet que a JxSí també han hagut d’acceptar, encara que sigui a contra cor. Per això, un cop descartada la idea de la independència en aquesta legislatura, van haver de reemplaçar-la per la del referèndum, parapetant-se en el fet que, segons els estudis d’opinió, la majoria dels catalans desitjaria celebrar-lo.

És un argument molt pobre perquè al mateix temps que els enquestats diuen voler una cosa, a vegades per quedar bé, també podrien reconèixer el caràcter profundament nociu de la proposta si se’ls preguntés. Un estudi de GESOP de fa uns quants mesos assenyalava que el 55% dels catalans consideren que el referèndum independentista divideix. En realitat, la fractura social que genera aquesta qüestió és molt més visible quan es miren les dades a fons. Els castellanoparlants comparteixen aquesta opinió de forma rotunda (70%), mentre els més entusiastes amb la idea de la consulta són, en canvi, els que es consideren únicament catalans (75%).

Aquest apunt ens porta a una altra anàlisi que moltes vegades s’oculta. El fort creixement de l’independentisme no s’ha produït de forma transversal i homogènia. És el resultat bàsicament de la radicalització i mobilització d’una part de la societat catalana. Estudiant les dades del mateix Centre d’Estudis i Opinió dels últims deu anys apareix una Catalunya dividida respecte a la hipòtesi secessionista en clau etnolingüística. Han abraçat la nova fe els catalanoparlants que es consideren principalment o exclusivament catalans (77%), i que s’informen a través dels mitjans públics de la Generalitat, autèntiques maquinàries de propaganda.

Notícies relacionades

El Govern en ple es conjura per "organitzar, convocar i celebrar" el referèndum

La màgia de Trump: moure la mà esquerra per evidenciar que està fracassant

En canvi, la penetració de l’independentisme entre els castellanoparlants és molt feble (16%) malgrat els Rufians de torn, i minoritària també entre els que es consideren bilingües (36%). Sorprèn que es parla tan poc d’aquesta divisió de la societat catalana, a la qual s’afegeix la territorial i social. El separatisme es concentra notablement a la Catalunya interior, per raons identitàries, i només apareix en els barris més rics de les zones metropolitanes, com Sant Cugat, on també la CUP aconsegueix excel·lents resultats, però els votants dela qual no són precisament pobres.

Crida l’atenció que a Catalunya el discurs públic posi tant l’accent en la cohesió i la unitat civil, començant pel Govern, i al mateix temps es promogui un referèndum que passa inevitablement per fracturar la societat en dues meitats. És encara més contradictori que això ho propugnin algunes forces d’esquerra. És una proposta socialment indesitjable, també antidemocràtica perquè no reuneix els consensos ni respecta la llei. Ara mateix és només un instrument de propaganda i victimització de l’independentisme, que busca una escapatòria per a les seves promeses irrealitzables.