Editorial

L'AVE compleix un quart de segle

L'alta velocitat era a Espanya una aposta segura, després desnaturalitzada pels excessos dels anys de l'abundància

2
Es llegeix en minuts
icoy8590211 ave sevilla170412164016

icoy8590211 ave sevilla170412164016 / SAMUEL ARANDA

Espanya es va incorporar a l’alta velocitat ferroviària ara fa 25 anys. Un quart de segle és un termini de temps suficient i oportú per fer balanç i, com passa sovint en els grans projectes, el resultat ofereix clarobscurs. Encara avui es discuteix, per exemple, si va tenir sentit que la primera línia es construís entre Madrid i Sevilla (llavors a punt de celebrar l’Expo) i no entre Madrid i Barcelona (en portes dels Jocs Olímpics). L’explicació del Govern de Felipe González va ser que, al començar-se la línia per l’extrem meridional, s’eliminava el risc de deixar Andalusia marginada de la xarxa de l’AVE, un perill que, es deia, existiria en cas que es construís primer la xarxa entre la capital d’Espanya i la de Catalunya i no es pogués prolongar després cap al sud de la Península per falta de recursos. Una decisió política –com ho són moltes vegades les relatives a les infraestructures– que entroncava amb el propòsit del PSOE de convertir Andalusia en «la Califòrnia del sud d’Europa».

Notícies relacionades

Al marge dels dubtes raonables, avui, sobre el grau de compliment d’aquest objectiu, prioritzar l’AVE a Sevilla el 1992 va implicar a la pràctica endarrerir l’arribada de l’alta velocitat a Barcelona fins al 2008, una demora escandalosa fruit tant de la complexitat tècnica del projecte com del poc interès del Govern central en els anys de José María Aznar. Per contra, va ser en aquella època quan es va començar a emetre des del poder central la idea d’'AVE per a tots', quinta essència del clientelisme polític amb objectius electorals. Això és el que explica que Espanya sigui avui el segon país del món en quilòmetres d’alta velocitat, 3.000, només superat per la Xina. Un excés alimentat pels anys de l’abundància i que l’esclat de la crisi va despullar fins a deparar situacions grotesques.

Si és possible obviar aquestes anomalies fruit de la 'grandeur' a l’espanyola, l’AVE ha confirmat que era una aposta guanyadora, sobretot en el tram més obvi, el Madrid-Barcelona, que ja ha superat el volum de passatgers del pont aeri. Més enllà de l’AVE s’ha de reivindicar el transport ferroviari de rodalies i mitja distància com una opció de futur, sostenible ambientalment i basada en criteris d’eficiència i rendibilitat social. Encara que vistos els despropòsits que es forgen sobre els corredors ferroviaris de la Península no sembli haver-hi avui gaires motius per a l’optimisme.