Economia inclusiva

Una economia inclusiva és, primer, aquella en què el conjunt creix i millora les oportunitats i el nivell de vida de tots, segons la coneguda dita que una marea creixent fa pujar tots els vaixells. Tots en sortim guanyant en una economia més dinàmica, més oberta i més creativa. Però hi ha vaixells que no poden pujar quan la marea puja, i acaben enfonsant-se, i hi ha famílies que no poden adaptar-se a un canvi massa ràpid; per exemple, quan una planta tanca per la globalització, o quan una nova tecnologia acaba amb la carrera d'un empleat. I aquí apareix la dimensió inclusiva. Quan jo era més jove, en dèiem Estat del benestar: era la nostra manera de ser inclusius sense perjudicar el creixement.

Però no hem d'oblidar que dinamisme, creixement i canvi no solen ser compatibles amb protecció, estabilitat i cobertura de les necessitats de tots. Inicialment, l'Estat del benestar va servir per garantir un nivell de vida mínim per als que en sortien perdent; amb el pas del temps la cobertura es va anar ampliant i, a poc a poc, va anar introduint nous drets: una generosa assegurança de desocupació, vivenda social, escola gratuïta, universitat subvencionada, sanitat gratuïta i universal i moltes més coses.

I això va crear dos problemes. Un, la sostenibilitat del sistema. El model va funcionar bé mentre el creixement va ser alt, les demandes socials van créixer moderadament i no hi va haver greuges comparatius importants. Però ara el creixement no tornarà a ser alt, la demografia hi juga en contra, la cultura dels drets converteix els desitjos en reivindicacions innegociables, i molts se senten dolguts pel que consideren un error en el contracte social: 'algú' no ha complert el que ens van prometre. El model es bloqueja.

EL PROBLEMA DELS INCENTIUS

L'altre problema és el dels incentius. Apujar els impostos o les cotitzacions socials desincentiva a treballar més i a aportar més, i alguns pensen que la càrrega que suporten ja és excessiva, injusta, sobretot quan s'assabenten què fan els governs amb els seus impostos. I donar serveis i rendes gratis pot significar reduir els incentius a treballar més, i també a no malgastar els recursos que, encara que siguin gratis per a l'usuari, no ho són per a la societat. El frau fiscal i l'evasió de capitals són, d'alguna manera, la contrapartida de la despesa social creixent i de l'abús en l'assegurança de la desocupació.

Aquest és, a grans trets, el problema de l'economia inclusiva, passada i present. I les solucions que se'ns han acudit són tres. Una, curtterminista, la dels polítics: quadrem els comptes aquest any, i el que vingui darrere ja s'espavilarà.

La segona solució és fer adaptacions en el model: apugem una mica els impostos, sobretot dels més rics; perseguim una mica més el frau fiscal, però sense matar la gallina dels ous d'or; augmentem el copagament, però sense provocar conflictes en els usuaris; allarguem l'edat de jubilació i reduïm una mica les pensions, però sense provocar la misèria dels retirats… Bones solucions, si el problema fos transitori. Però és durador, de manera que aquests remeis només serveixen per comprar temps.

EL 'CANVI DE MODEL'

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La tercera solució és l'anomenat 'canvi de model', encara que ningú sap gairet bé en què consisteix. Alguns elements els veiem ja ara, com l'avanç de l'economia circular, del reciclatge i l'aprofitament dels recursos, però això difícilment serà una solució general, almenys si no toquem a fons els preus i, per tant, el nivell de vida de la població i el seu consum, o sigui, l'estabilitat de l'ocupació en molts sectors. Altres, com la transició cap a una economia del coneixement, plantegen nous problemes, per l'alt cost d'aquesta transició, en termes, per exemple, de pèrdua de llocs de treball o de nivell de salaris per a molts col·lectius.

No tinc solucions millors. Però em sembla que, qualsevol que sigui la que presentem, haurà de tenir en compte, primer, la necessitat de mantenir el creixement, almenys mentre hi hagi tantes necessitats urgents per cobrir; segon, què volem que cobreixi la inclusió, o sigui, quines necessitats de quines persones, i per què (i això últim em sembla molt important), i tercer, l'impacte de l'anterior punt sobre els incentius (a treballar, a pagar impostos, a retirar-se, a usar els serveis públics...). I tot això en el marc d'una societat individualista, més propensa a parlar de drets que de deures.