Males companyies

'Males companyies' va néixer a La Sexta amb l’objectiu de reflectir com gent normal i corrent coincideix amb un polític, en aquest cas de la Comunitat Valenciana, i ho envia tot en orris. Ha sigut una experiència personal impactant, perquè ens ensenya la cara més lamentable i avara de la política. Les seves peripècies laborals, i més tard judicials, et deixen amb la boca oberta per l’extraordinària complicació personal a la qual es van prestar, a canvi de grans projectes o d’elevades sumes de diners. Potser el cas que crida més l’atenció és el d’Esteban Cuesta. Era infermer, a l’hospital va conèixer l’exvicealcalde de València, que el va convèncer perquè entrés al PP. El seu ascens va ser desenfrenat, fins que el van nomenar gerent d’una depuradora pública. «Jo no sabia ni el que era un pagaré», arriba a admetre Cuesta. El cas és que va passar de cobrar 2.000 euros com a infermer a posar-se un sou de 8.000 per, finalment, acabar emportant-se en sobres 25.000 euros al mes. Ell, juntament amb altres persones relacionades amb el PP. Cuesta, que s’enfronta a una pena de 12 anys de presó, ha assenyalat també els polítics que rebien regals amb càrrec a la depuradora, els que li demanaven diners per pagar actes de Rita Barberá o els que es queixaven que els regalessin sempre pernils. Van haver de canviar-los per targetes d’El Corte Inglés.

És el reflex d’una època escandalosa, una orgia de corrupció, un saqueig permanent que ha tingut conseqüències per a tots. Una època en què, per exemple, un empresari complimentava al seu vaixell mig Ajuntament d’Alacant i enviava regals cars a les regidores, que se’ls repartien a les juntes de govern. Ells no es queixaven, és clar, i els ciutadans –o almenys a mi m’ha passat després de gravar Malas compañías– no érem conscients de tot el que estava passant. Perquè sembla increïble. Perquè encara avui resulta difícil de pair tanta barra, tanta sensació d’impunitat.

ELS ULLS COM UNES TARONGES

Diumenge que ve podrem veure la segona i última entrega. És impossible no quedar-te amb els ulls com unes taronges quan sents el fiscal anticorrupció relatar les xivatades que reben els imputats, que són informats dels registres abans que es produeixin. És una vergonya. Quan vam gravar Malas compañías, vam oferir als primers espases del passat del PP de la Comunitat Valenciana la possibilitat de donar la seva versió. No van voler. És comprensible, atès que ni tan sols Cuesta, un penedit que col·labora amb la justícia, va ser capaç de respondre a la pregunta de quants diners s’hauria pogut emportar en total. Vam haver d’aturar l’entrevista. M’alegro d’haver pogut relegar, per una vegada, els del «no em consta». Com a presa de pèl, ja n’hi ha prou.