Editorial

El cor de Carme Chacón

La primera ministra de Defensa va compaginar les seves fermes conviccions amb l'empatia en el tracte amb amics i rivals

Es llegeix en minuts
El cor de Carme Chacón

DAVID CASTRO

La notícia de la sobtada mort de Carme Chacón ha commocionat la política catalana i espanyola. Per la seva joventut, per la seva trajectòria política i perquè compaginava la fermesa de les seves conviccions i l'empatia en el tracte personal, tant amb els seus correligionaris com amb els seus rivals polítics.

Vinculada des de molt jove al PSC, abans de complir els 30 va aterrar com a diputada al Congrés, amb un PSOE en plena ebullició. Mentre Pasqual Maragall es disposava a conquistar la Generalitat, el PSOE estava fet miques: descavalcat el candidat a la Moncloa elegit en primàries, Josep Borrell, el perdedor en la competició interna, Joaquín Almunia, acabava d'obtenir el que fins llavors era el pitjor resultat electoral del PSOE, enfront d'un José María Aznar enlairat a la majoria absoluta.

De la sintonia de Chacón amb altres joves diputats com Jesús Caldera, José Blanco o Jordi Sevilla va néixer Nova Via, la plataforma que va catapultar al lideratge José Luis Rodríguez Zapatero. Chacón ja no era tan sols la cara i la veu del PSC a Madrid; pertanyia al nucli fundacional del nou PSOE, victoriós a les urnes el 2004.

Abans que com a cap de cartell obtingués el millor resultat electoral del PSC en les generals del 2008, amb 25 diputats, Zapatero ja li havia reservat una cartera d'Estat: el Ministeri de Defensa. En la seva aposta per la igualtat i per l'apoderament femení, situar per primera vegada una dona al capdavant de les Forces Armades, amb l'afegit del seu avançat embaràs, va tenir llavors una forta càrrega simbòlica i una gran repercussió internacional.

Notícies relacionades

D'aquella èpica i de la seva ressenyable gestió al capdavant de Defensa Chacón en va voler agafar força per disputar-li a Alfredo Pérez Rubalcaba la secretaria general del PSOE en el congrés del 2012. Però la vella guàrdia, llavors com ara, es va mostrar al·lèrgica als canvis.

Mentrestant, la seva relació amb el PSC es va anar refredant, en part per la distància geogràfica i en part per l'inicial coqueteig del partit amb el dret a decidir, del qual sempre va renegar. Amb el cor polític dividit i afectada per una greu cardiopatia, fa un any va abandonar la primera línia política, la seva gran passió. Les transversals mostres de condol revelen la magnitud de la pèrdua que la seva mort comporta per a la família socialista, i per a la política en general.