Iglesias a Catalunya, ni dins ni fora

S’anunciava des de fa mesos que demà assistiríem al naixement d’una nova força, resultat de la fusió de tot el que es reconeixia com a «esquerra alternativa», filla del 15-M, que s’havia anat presentat a les eleccions amb diverses etiquetes des del 2014. El «nou subjecte polític», expressió intel·lectualoide del gust de Xavier Domènech per evitar el denigrat terme «partit», comportava la integració de tres grups principals:

1. Els comuns sota el lideratge d’Ada Colau; 2. La vella esquerra d’ICV i EUiA, i 3. La marca catalana del partit morat, Podem.

Després dels bons resultats obtinguts tant en les eleccions municipals com en les generals, la unió d’aquests grups es presentava en termes d’operació històrica, tan important com el 1978 va ser el naixement del PSC (PSC-PSOE). Al final, l’intent s’ha frustrat perquè la direcció podemista a Catalunya, seguint el criteri d'Albano Dante Fachin, ha decidit quedar-se’n fora al sentir-se exclosa en l’accés al nucli dirigent del nou partit. No per diferències ideològiques, sinó per quotes de poder.

OPCIÓ EQUIVOCADA 

Ja sabem que l’èxit té molts pares i el fracàs és sempre orfe. En aquest cas només el temps dirà sobre qui recau la culpa. D’entrada suposa el primer revés per a Pablo Iglesias després de Vistalegre II. En realitat és la conseqüència d’una estratègia equivocada des del principi. En lloc d’estructurar un partit a tot Espanya, que a Catalunya pogués fusionar-se amb altres forces a canvi d’establir un vincle federal amb Podem, en un procés semblant al que va ser la unitat socialista fa 40 anys, Iglesias va optar per regalar la seva força electoral a les anomenades confluències territorials.

Notícies relacionades

Iglesias assumeix que Podem quedarà fora de la confluència

¿Què pot passar a partir d'ara amb Podem i la confluència de Colau?

El resultat és que Podem Catalunya no estarà en l’assemblea fundacional d’Un País En Comú, però tampoc podrà des de fora construir la seva alternativa, bàsicament perquè ha perdut l’oportunitat d’existir. La prova és la irrisòria participació en la consulta interna que la direcció morada va organitzar per ratificar el seu rebuig a la fusió amb els dos altres grups. A més a més, pel camí s’ha escindit, perquè algunes figures rellevants del podemisme català sí que s’integraran a títol personal en la nova força. Per tant, ni dins ni fora. Encara que Iglesias no en sigui directament responsable, evidencia com era d’equivocada la seva opció confederal.

AJORNAR I IMPROVISAR

També la nova formació que neix demà afrontarà no poques dificultats. Ideològicament és una amalgama de posicions, tant en l’àmbit social com en el territorial, cosa que els obliga a ajornar la profunditat dels debats o a improvisar respostes en funció de la conjuntura. Dos exemples. Sobre el referèndum: estan en contra de la unilateralitat, però quan l’Estat l’impedeixi, també ho criticaran. I sobre la Unió Europea, un tema urgent i capital després del brexit, tenen diverses postures internes, de manera que l’assumpte l’han deixat obert. Potser per no trencar-se acaben fent d’Iglesias i al final decideixen que no volen estar ni dins ni fora.