05 d’abr 2020

Anar al contingut

Editorial

El 'Fernandezgate', al Parlament

El 'Fernandezgate', al Parlament

La compareixença de Fernández Díaz i De Alfonso va generar molt soroll i no va aclarir l'operació Catalunya

La denominada operació Catalunya no és un assumpte ni de bon tros menor. La implicació de forces de seguretat de l’Estat en l’intent de desacreditar l’independentisme a Catalunya (que és una idea política legítima mentre es mantingui en la legalitat) amb acusacions de corrupció exagerades o directament falses és un escàndol que mereix una condemna sense pal·liatius i una investigació que arribi fins a les últimes conseqüències.

Un dels capítols més greus d’aquest serial sobre les clavegueres de l’Estat en què apareixen personatges tan barroers com l’excomissari Eugenio Pino és el de les gravacions de converses privades entre els aleshores ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. El contingut d’aquelles gravacions, el seu to i la lleugeresa amb què es tracten assumptes tan delicats com les retallades sanitàries són indignants i han de ser aclarits. ¿Què sabia de l’operació Catalunya Fernández Díaz? ¿Va ser la utilització de la policia amb fins polítics una estratègia dissenyada des de l’Executiu? Són preguntes  pertinents que no van trobar resposta en la compareixença al Congrés de Fernández Díaz i De Alfonso. Una idea sí que resulta evident: tot i que la gravació de converses privades (¡al despatx d’un ministre!) i la seva posterior difusió no són actes acceptables, tant Fernández Díaz com De Alfonso disten molt de ser víctimes en aquest escàndol. Això sí, i per desgràcia, les seves compareixences no van servir per aportar llum en aquest cas.

No hi ajuda que alguns defugin la seva responsabilitat com a diputats i converteixin aquestes compareixences –i, en general, la feina al Parlament– en un espectacle concebut per impactar en mitjans i xarxes socials. Ja fa un temps que el Parlament està deixant de ser el lloc on debatre i confrontar idees i propostes per convertir-se en un galliner, on es dona un diàleg de sords ple de llocs comuns, improperis, frases pensades per ser trending topic i formes que no són agressives sinó simplement grolleres. L’agressivitat oratòria forma part de la més sòlida tradició parlamentària; el posturisme només serveix per convèncer els propis i allunyar els ciutadans de la política. Així no s’investiguen les clavegueres de l’Estat.