¿Són de dretes i no ho semblen?
Existeix la hipòtesi que les dirigents conservadores reben més crítiques masclistes que les d'esquerres
Al mateix New York Times s’ha plantejat la hipòtesi que polítiques de dretes com Kellyanne Conway, assessora de Donald Trump, podrien rebre més crítiques masclistes que les seves homòlogues d’esquerres. La republicana Sarah Palin, al seu dia, afirmava una cosa semblant quan estava a l’ull de l’huracà com a candidata a la vicepresidència dels EUA. I aquesta no és només una opinió d’ella ni d’un o dos analistes. ¿Podria ser una tendència el fet que dones de dretes que arriben al poder siguin criticades des de l’esquerra i moviments feministes amb arguments masclistes? O diguem-ho d’una altra manera: ¿podria ser que les critiquessin amb arguments que si els rebés com a atac una dona d’esquerres serien descrits com a masclistes? Potser sí, per allò dels estereotips i de com al trencar-los es trenquen també certes inèrcies.
Dirigents com Margaret Thatcher o Angela Merkel han seguit un patró molt masculinitzat. No només estèticament, amb els seus vestits jaqueta i talls clàssics, sinó també amb la seva contenció en el gest i amb un punt de duresa afegit que ha portat a anomenar-les dama de ferro i dama de gel, respectivament. Van seguir, a l’impulsar la seva carrera, un prototip de dones-home que les protagonistes de la nova dreta trenquen. I ho fan no només estèticament, sinó també pel que fa referència al seu comportament i manifestacions, que marquen distàncies amb l’estereotip d’aquestes dones gèlides governant. I això es critica, sovint amb molt més èmfasi amb què es critica dones d’esquerres. Per allò de trencar esquemes, el que és políticament correcte o el que està establert.
Notícies relacionadesAixí, les crítiques en premsa o en xarxes socials contra polítiques com la primera ministra britànica, Theresa May, se centren molt sovint en la seva actitud i en la seva estètica. No sabem què hauria passat si hagués sigut un home qui hagués hagut de pilotar el brexit, però a ella l’han qualificat reiteradament de feble i dubitativa. La van rebatejar com a Theresa Maybe (potser, en anglès). I la critiquen per frívola perquè somriu molt més que la seva teòrica referent, Margaret Thatcher, i perquè vesteix en excés «acolorida i extravagant». ¿A una dona d’esquerres l’haurien criticat per això? I, si hagués sigut així, ¿hauríem trigat a titllar-ho de masclisme?
¿Podria passar que les mandatàries de la nova dreta crispin més quan no responen a l’estereotip imposat per la tradició? De fet, al seu dia, va caure molt simpàtica una estampa del president Obama amb la seva llavors consellera, Valerie Jarrett, xerrant animadament i asseguts en unes escales en posició molt informal. La imatge de Conway asseguda de genolls al sofà del Despatx Oval ha donat la volta al món, massacrada a crítiques. ¿Potser perquè aquesta informalitat i desimboltura s’atribueix més a les dones d’esquerres que a les de dretes? ¿Potser perquè les dones de dretes, que per les seves formes no ho semblen, crispen més (i precisament per això últim)?
