04 juny 2020

Anar al contingut

Peccata minuta

Déu i el diable

Déu i el diable

Joan Ollé

Millet, Montull i retoña no es van apropiar de ni un duro; menteixen, assistits per la llei, per solidaritzar-se amb la irreprotxable Convergència

Dimecres passat, en el mateix instant que l’oracle Puyal sentenciava que Déu existeix i és culer, alguna cosa devia soscavar fortament els fonaments de la catòlica ànima de Fèlix Millet (no en va l’any 81 va ser nomenat Cavaller de l’Orde d’Isabel la Catòlica) quan, després de celebrar en família els sis gols del Barça amb xampany o cava (també Millet va ser distingit com a Confrare d’Honor per la Confraria del Cava de Sant Sadurní el 2008), el de la TdP va prendre el nom de Déu en va i se’l va apropiar festivament per celebrar una missa pagana. La paradoxa moral és que Millet (premi Conciutadà que ens honora des del 2008) disposa de butlla jurídica –i potser divina, si Déu, com Cristòfor Colom, acabés sent català– per seguir mentint desafiantment davant el senyor jutge. 

Després de donar-li moltes voltes, arribo a la conclusió que si el Senyor de Barcelona (10 de novembre del 2005) ha mentit valentament als vibrants acords del Cant de la senyera del seu avi, ho ha fet en pro de la futura pàtria dels seus nets. ¿Com anaven a quedar-se ell (Creu de Sant Jordi 1999) i Montull, la seva mà dreta –que mai ha sabut el que fa l’esquerra– ni un cèntim de Ferrovial, empresa fundada pel madrileny Rafael del Pino y Moreno, considerat per Forbes com una de les persones més riques del món i traspassat el 2008, just quan al Palau sonaven els primers compassos del cas Millet, Opus... per a rossinyol i orquestra?

Negociar una propina

Millet, sempre avançat al seu temps i posseïdor de la Creu d’Or 2008 de l’AEFE (Agrupació Espanyola de Foment Europeu), va entendre perfectament el que després es convertiria, com la Senyera, en himne: ¡Espanya ens roba! ¿Què podia ser millor, doncs, que negociar amb els bandits espanyols una petita propina per tornar-la íntegra a les víctimes? El cas Millet & Montull & Montull Jr. s’hauria de rebatejar com cas Robin Hood, i hauria de constar com a peça clau en el sumari aquell refrany castellà dels cent anys de perdó.

Exigeixo des d’aquí immediat dictamen d’innocència i reparació d’honor per a Don Fèlix. ¿O potser va ser ell qui va reclamar que el 1988 li fos concedida la Clau de Barcelona? ¿A qui se li acut regalar-li una clau a un cleptòman que ja tenia totes les portes obertes? Insisteixo: Millet, Montull i filla no es van apropiar de ni un duro; menteixen piadosament, assistits per la llei, per solidaritzar-se amb la irreprotxable Convergència, la de la mà al foc per Osàcar, la gallarda Convergència que, atordida per les seves tantes bondats, considera que la hipersol·licitada compareixença de Mas està de més. 

Total, que en un sol dia Déu va ser culer, i Convergència i la seva masia, les urpes del diable.