Un continent en hores baixes
Europa: una necessitat ineludible
La UE ha de ser ferma en el compliment dels instruments jurídics pels quals es regeix, sense por a ser menys socis
esala2518538 the european union flag flies at half staff outside of eu he170308173833 /
La Unió Europea ha representat el millor dels esforços per aconseguir un marc jurídic i convivencial integrador dels valors encunyats a través dels segles pels pobles que la conformen, preservant la cultura i la identitat de cadascú en un esforç comú per acomodar-se a les exigències d’una comunitat internacional cada dia més global. Els seus fundadors la van concebre com una necessitat davant les guerres que tant ens havien dessagnat, però també per crear un nou concepte de ciutadania més enllà dels estrets marges de les nostres fronteres. Ningú pot negar que no hagi sigut una història d’èxits. Els èxits han superat amb escreix les expectatives i, tot i les crisis per les quals s’ha passat, el resultat en cada un dels nostres països ha sigut molt satisfactori i, a vegades, espectacular. Només cal recordar la realitat espanyola d’abans i després de la nostra incorporació a aquest projecte en què hem participat, des d’aleshores, en forma activa.
D’aquells inicis en què es van establir les bases d’un mercat comú, es va passar en els anys 70 a fixar com a objectiu prioritari una Europa dels ciutadans o de la ciutadania més enllà de la seva pròpia comunitat. Van anar creixent i enfortint-se les competències en matèria legislativa i parlamentària, administrativa i jurisdiccional de les seves institucions, que han intervingut directament en l’harmonització dels nostres ordenaments jurídics i de la nostra jurisprudència. No existeix pràcticament cap àmbit en què no intervingui la UE i condicioni la sobirania dels seus socis; així, el mercat, la banca, protecció de consumidors, sanitat pública, agricultura, ramaderia, pesca, alimentació, transport i infraestructures, telecomunicacions, energia, cooperació al desenvolupament, política industrial, educació, cultura, recerca i desenvolupament, política social, seguretat, medi ambient, només per citar-ne algunes.
¿Com, llavors, avui existeixen moviments polítics inimaginables anys enrere? ¿Com aquestes ganes de separar-se del projecte comú i solidari per tornar als petits àmbits de les nostres fronteres, la desaparició de les quals havia permès la integració de comunitats culturals, lingüístiques i fins i tot nacionals separades per convencions nascudes de fets de guerra o, fins i tot, de compravenda entre Estats?
Dos factors han sigut determinants en aquesta deriva en què determinats moviments polítics demanen el retorn a la situació anterior i, fins i tot, la independència d’Europa. El primer ha sigut el seu propi èxit, ja que a Europa hi han anat, primer per necessitat dels nostres països i, després, per la seva necessitat, infinitat d’estrangers per cobrir llocs de treball que van ser necessaris i van permetre el desenvolupament de l’economia i de l’Estat del benestar. No sempre han sigut ben assimilats ni afavorida la seva integració. En segon lloc, l’última crisi econòmica provocada fora del continent va tenir efectes fatals per a Europa que, tenint una moneda pròpia i única, no va comptar amb un Estat que la pogués defensar. D’un repàs de la situació de l’evolució econòmica del món podem observar com la nostra regió va sortir-ne especialment perjudicada, mentre que d’altres van resultar-ne beneficiades.
L’esclat de guerres al sud del Mediterrani, el terror sembrat en aquests països i el terrorisme que ha afectat els nostres han provocat també una crisi que s’ha sentit especialment a Europa. L’allau d’immigrants i refugiats, per un costat, i un ressentiment envers ells, per l’altre, unit a la crisi, han despertat sentiments d’insolidaritat, por al desconegut i retorn a situacions ja superades, ja que s’estava avançant en la lluita de les persones per la llibertat, igualtat i solidaritat que només el desenvolupament ens pot portar.
Els moviments centrífugs de la Gran Bretanya, Hongria i Polònia són preocupants. Davant d’ells, només pot haver-hi fermesa en el compliment dels instruments jurídics pels quals ens regim, sense por a ser menys socis, però sense retrocés en els passos fets en la construcció europea. Per aconseguir-ho, s’ha d’emprendre amb urgència la culminació del projecte i esforçar-se en una política exterior única perquè sigui eficaç i creïble; així, com per una política financera i tributària comuna controlada pel Parlament Europeu, que ha de tenir com a fi enfortir l’Estat de benestar, incentivant la iniciativa privada i la llibertat d’empresa com a motors de l’economia productiva, sense oblidar la necessitat d’una política comuna de defensa.
