03 juny 2020

Anar al contingut

Palau de la Música: 2009-2017

Carlos Cuatrecasas

Durant l’última dècada del segle XX i els primers anys del segle XXI, el Palau de la Música es renova en la seva totalitat en un frenesí d’obres. Es rehabiliten els vestíbuls, la sala de concerts, el foyer –compartimentat per a tasques administratives– es recupera íntegrament, l’arquitecte Oscar Tusquets construeix el Petit Palau i els seus annexos, es restaura l’òrgue per subscripció popular, es pacta amb la diòcesi enderrocar la parròquia de Sant Francesc de Paula per deixar lliure l’esplèndida façana lateral de Domènech i Montaner i així poder obrir una plaça, avui dia sempre concorreguda.

Paral·lelament, es produeix un desviament de fons, sense precedents per la seva quantia, per part del president de l’Orfeó Català, Fèlix Millet, i el seu equip de confiança que difícilment podria ser sospitat per la ciutadania i que agafa per sorpresa fins i tot les administracions públiques.

La comptabilitat de la Fundació Palau de la Música estava auditada i l’espectacularitat de la restauració i ampliació del Palau admirada públicament va donar lloc a homenatges a Millet al Palau de Pedralbes i a la Llotja, organitzats per la societat civil, i fins i tot a una proposta de medalla d’or de la ciutat oportunament suspesa.

Un ídol que, dissolt en les seves falsedats, s’ensorrava estrepitosament davant la perplexitat i la decepció de l’opinió pública, que es va veure impel·lida a substituir l’aplaudiment pel rebuig en poques hores, cosa que ara passa amb massa freqüència al nostre país.

Em pregunto si no estem fabricant molts ídols de fang o amb quin material construïm els nostres paradigmes. Entre tots hauríem de buscar la resposta i obrar en conseqüència. El 'cas Palau' i molts altres ens obliguen a acceptar aquest repte. De les respostes encertades al desafiament depèn en gran part el futur de la nostra societat.

Després d’esclatar el coneixement del saqueig el juliol de 2009, una nova junta de govern de l’Orfeó Català, presidida per Mariona Carulla, i amb la impagable col·laboració de Joan Llinares –que sacrifica les seves vacances com a nou director de la institució–, es posa en marxa el procés per desentranyar tot el complex entramat entre Consorci, Fundació i Associació Orfeó Català ordit per l’expresident.

Aquesta complicada tasca va comptar amb la professionalitat dels despatxos jurídics i econòmics Garrigues i Deloitte que van elaborar informes detallats i exhaustius i que van posar en mans de la nova Junta un instrument de màxima vàlua per a la informació judicial del procés.

Al mateix temps, els dos despatxos van preparar un pla de reestructuració que ha servit de base a l’organigrama actual en què la Fundació assumeix la gestió i el control econòmic de l’entitat, amb participació majoritària en el seu patronat de membres de la Junta de l’Orfeó Català, presidit també per Carulla.

La defensa processal del 'cas Palau', iniciada per Garrigues, està a càrrec avui de PwC i mentre la justícia segueix el seu camí lentament i es reactiva en aquests pròxims dies, l’Orfeó Català-Palau de la Música Catalana emprèn el nou trajecte sota la direcció de Joan Oller, que el situa de nou entre els millors auditoris i cors d’Europa.

Les més famoses orquestres simfòniques, cantants, pianistes, violinistes, cors de múltiples procedències ofereixen les més brillants programacions anuals, mentre que l’Orfeó Català, dirigit per Josep Vila i avui Simon Halsey, recupera els nivells de qualitat que el van fer famós en l’àmbit de la música coral dins de les nostres fronteres i  més enllà.

L’ocupació de les sales de concerts es multiplica, 500 actes artístics amb 400.000 assistents anuals, i les visites a les instal·lacions del Palau, amb 200.000 persones a l’any, el converteixen en una de les grans atraccions de Barcelona per a residents i visitants. 

Diu el refrany que «després de la tempesta ve la calma». En la trajectòria de l’Orfeó Català després de la tempesta, va arribar la calma acompanyada d’il·lusió i esforços sense límits per aconseguir que a la nostra gran Barcelona brilli amb llum pròpia una institució de la qual tots ens sentim orgullosos.