Elena Fortún

De tant en tant es produeix un rescat de la immensa borsa de l’oblit. Obres i autors que van conèixer l’èxit i el prestigi –o que mereixent-los no en van tenir– emergeixen des de l’amnèsia cultural amb una llum enlluernadora. Sorprèn que aquestes veus no hagin minvat el seu poder d’observació d’un món que ja no és el nostre o la seva força de commoció d’uns lectors que ja no som els mateixos. Va passar fa poc amb el periodista Manuel Chaves Nogales i ha tornat a succeir amb Elena Fortún (1886-1952), creadora de Celia, la nena eixerida que va entusiasmar, des de la República i fins a la nit franquista, generacions de lectores (i lectors, com Jaime Gil de Biedma) infantils. Dues Carmen, Laforet i Martín Gaite, van créixer sota la influència de Celia, i la segona va celebrar aquella creació genial d’Encarnación Aragoneses, que va ser el nom civil d’Elena Fortún, encara que aviat es va adonar que qui exigia record i homenatge era l’escriptora, a la qual va consagrar unes indagacions al reeditar-se el 1991 el primer llibre de la sèrie, Celia, lo que dice.

    Des d’aleshores hi ha hagut biografies que il·luminen la vida dissortada de Fortún i exhumacions de les seves obres. I tota aquesta tasca està donant sorpreses. El 2015, el volum El camino es nuestro mostrava a una Fortún feminista i republicana que va haver de reprimir el seu lesbianisme dins d’un matrimoni infeliç perquè el seu amor era (i va ser fins al final) la grafòloga Matilde Ras. L’estiu del 2016 es va publicar la novel·la inèdita Celia en la revolución (escrita el 1943), en què una Celia de 15 anys és testimoni dels estralls de la guerra civil i, amb candidesa desarmant, resa «perquè no es mati ningú més, que s’espatllin tots els avions». Ara apareix De corazón y alma (Fundación Santander), exquisida edició de les cartes que entre el 1947 i el 1952 van intercanviar Fortún i Laforet, una camí de la seva mort i l’altra al cim de la seva carrera literària, totes dues en una Espanya «on s’ha aturat el temps i el que no és legal és pecat» (ho diu Fortún), les dues dones d’immens talent lligades de mans per les seves circumstàncies. Una lectura necessària que afligeix i alliçona.