Aigua i remunicipalització

El que s’ha posat de moda dir-ne remunicipalització s’ha fet un cert lloc en el debat dels serveis d’aigua (abastament, clavegueram i sanejament) però sobre tot de l’abastament d’aigua a la població. Tanmateix, la re-municipalització és un nou exemple d’això que ara se’n diu postveritat o, en termes potser més filosòfics, significant buit. Significant buit perquè no significa res; i postveritat perquè no s’ajusta a la realitat. 

Com a mínim, des del 1925, a Espanya, el servei d’abastament d’aigua és un servei municipal que, en principi, no cal municipalitzar ni, per tant, remunicipalitzar. I és que no es pot confondre entre un servei municipal amb les seves formes i modalitats de gestió. La municipalització no equival a gestió per empresa municipal; ni la gestió per concessió o empresa mixta equival a privatització. Tampoc la gestió directa per empresa municipal és l’única que garanteix el dret fonamental l’aigua, declarat per l’Assemblea de les Nacions Unides, el 28 de juliol de 2010. 

FORMES I MODALITATS

Com tot servei municipal, el d’aigua pot adoptar diferents formes i modalitats de gestió: gestió directa per empresa municipal; gestió per cooperació (conveni, mancomunitat, consorci); o gestió indirecta, per concessió o empresa mixta. Al seu torn, la gestió per concessió o empresa mixta no implica pas la privatització, perquè el servei continua essent municipal, subjecte a l’intens control públic que imposa la llei i les condicions del contracte. 

Això és així a Espanya des del segle XIX, i ara també a la UE des de la Directiva de concessions de 2014. En aquesta Directiva el principi de lliure administració queda garantit amb la declaració que el serveis públics es poden gestionar per mitjà d’empreses públiques pròpies, en cooperació amb altres Administracions i per operadors privats amb contracte de concessió.

DRET A LA SALUT

El servei municipal, en qualsevol de les seves formes i modalitats de gestió, garanteix el dret fonamental a l'aigua. Primer, perquè és una manifestació del dret a la salut, garantit a la Carta de de Drets Fonamentals de la UE, a la Constitució espanyola, a l'Estatut de Catalunya. Segundo, perquè la Directiva Marco del Agua del 2000 declara que l'aigua no és un ben comercial com els altres. I tercer, perquè el dret a un preu assequible del consum domèstic bàsic està garantit per la Llei d'Aigües estatal i per la legislació catalana d'aigües.

El servei municipal, en qualsevol de les seves formes i modalitats de gestió, garanteix el dret fonamental a l’aigua.  Primer, perquè és una manifestació del dret a la salut, garantit a la Carta de de Drets Fonamentals de la UE, a la Constitució espanyola, a l’Estatut de Catalunya. Segon perquè Directiva Marc de l’Aigua de 2000 declara que l’aigua no és un bé comercial com els altres. I tercer, perquè el dret a un preu assequible del consum domèstic bàsic està garantit per la Llei d’Aigües estatal i per la legislació catalana d’aigües.

Però és que la idea de la remunicipalització deixa de banda un fet, relativament habitual a Catalunya i envers el qual és sorprenentment nul·la la preocupació dels qui només s’ocupen d’una irreal remunicipalització. Hi ha força municipis en els quals el servei d’abastament aigua no ha estat mai municipalitzat –o només ho està en part del terme municipal–, i és prestat per empreses estrictament privades, propietàries dels drets d’aigua (pous, p. ex.) i de les instal·lacions, que presten el servei amb la única intervenció pública de la seva reglamentació i la fixació dels preus. 

PROCEDIMENT LEGAL

En aquests supòsits, sí que cal municipalitzar, i per això la llei regula un procediment per a que els ens locals assumeixin la titularitat dels serveis essencials, com el d’abastament d’aigua. Un cop municipalitzat el servei, fins aleshores privat, ha de ser expropiat ja sigui de forma immediata o per mitjà d’un acord en forma de concessió o empresa mixta per un termini d’anys que generi uns guanys equivalents al preu just de l’expropiació.

Quan finalitza el termini d’una concessió  tampoc hi ha remunicipalització, perquè mentre el servei s’ha prestat pel concessionari, mai ha deixat de ser públic i municipal. Quan acaba una concessió, l’ajuntament té la potestat discrecional d’adoptar qualsevol de les tres formes de gestió esmentades.

RAONS OBJECTIVES

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ara bé, discrecionalitat no vol dir arbitrarietat. Cal motivar la decisió pública en base a raons objectives d’eficiència de la forma i la modalitat de gestió adoptades. Si, pel contrari, la decisió es pren per raons ideològiques, com que només l’empresa municipal garanteix el dret fonamental a l’aigua i la municipalitat o, a l’inrevés, que el mercat imposa la concessió, la decisió serà il·legal.

Cal reconduir doncs la remunicipalització a la veritat. Del contrari, un servei que es presta més que raonablement bé, tant per empreses municipals, mixtes i concessionàries, entrarà  en una fase de conflictes judicials que el poden ferir greument.