Les cares del masclisme
La hipocresia també mata
El cos de la dona és un negoci. A vegades, sòrdid. A vegades, vestit de tuls, d'aromes precioses, de cares belles i d'un magnètic glamur
jcortadellas12686624 l hospitalet de llobregat 24 03 2010 sociedad con160308114246
Un vestit pot fer disparar les audiències, ho sabem. Un cos més o menys nu, més o menys sexi, més o menys atractiu, pot fer augmentar les vendes d’un producte, fer-se un espai en la ment dels consumidors, generar clics, un gran nombre de clics… Més enllà del negoci estricte de la prostitució i la pornografia –de la comercialització de la carn i de la reducció de la dona a un mer objecte de plaer–, el cos femení genera rèdits.
En l’engranatge del negoci sexista, la dona també en forma part activa. Educada per veure el seu cos com a matèria per satisfer l’home, participa doblement en el mercat de la bellesa. Com a producte i, també, com a consumidora. La seva ment li dicta unes normes estètiques que el seu mirall insisteix a negar-li. I inverteix diners, esforç i obsessions a tractar d’escurçar les distàncies entre una fantasia i la realitat. Un peatge més, un robatori més.
Sí, el cos de la dona és un negoci. A vegades, sòrdid. A vegades, vestit de tuls, d’aromes precioses, de cares belles i d’un magnètic glamur. En el primer cas resulta fàcil denunciar-lo. En el segon, la bellesa que l’envolta actua com un escut de defensa. Però no és inofensiu. Tot això conforma una carcassa cultural que apuntala els patrons de la dominació i la subordinació.
Notícies relacionadesA l’empara d’aquesta estructura discriminatòria, neix tot. Broten els insults que menyspreen la dona, els interessos del poder per controlar el cos i la sexualitat femenina, la desigualtat salarial que li indica que val menys que un home, els obstacles per arribar a càrrecs directius… Un seguit d’humiliacions que té una última i tràgica estació en la violència masclista.
Fins que no ataquem l’arrel cultural que perpetua la societat patriarcal no aconseguirem atacar un masclisme que minva no solament les expectatives de les dones, sinó també les seves pròpies vides. Però ¿hi estem disposats? ¿Qui començarà a renunciar als rèdits que produeix la cosificació de la dona? Mentrestant, podem seguir plorant per les víctimes. Pura hipocresia.
