Modernitzar l'Estat del benestar

Els socialdemòcrates van ser determinants en la creació dels Estats del benestar després de la Segona Guerra Mundial i han de continuar-ne sent els màxims defensors. Però els enormes canvis econòmics i socials que s’han produït des d’aleshores exigeixen noves i innovadores polítiques. Actualment, els sistemes de protecció social han de servir societats més complexes i en canvi permanent, la qual cosa implica estratègies centrades a apoderar i formar els ciutadans, en un mercat que imposa demandes creixents de capacitació i flexibilitat. 

En aquest sentit, l’experiència escandinava pot aportar lliçons per a Espanya. A principis dels anys 90 els països nòrdics, enfrontats a serioses crisis econòmiques, van implementar profundes reformes econòmiques i socials per mirar de recuperar el creixement i garantir la viabilitat dels seus Estats del benestar. Es van basar en tres pilars:

    1. Van millorar la seva competitivitat amb reformes en la formació, la mobilitat geogràfica i els incentius al treball. Es va posar molt més èmfasi en les polítiques actives d’ocupació, en la formació contínua, l’ocupabilitat dels treballadors i en la igualtat de gènere. 

    2. Es va posar enorme èmfasi en la qualitat de la despesa, prioritzant les inversions i partides en nous sectors i activitats que promoguessin el creixement. A més a més, es van establir rigorosos sistemes d’avaluació del pressupost i revisió de les polítiques, i es va promoure la transparència absoluta en la seva utilització. Molts programes socials van evolucionar des dels beneficis universals a altres de dependents del nivell d’ingressos. 

    3. Es va augmentar la inversió en R+D+I i en TIC i es va mantenir fins i tot en els períodes de crisi.

L’èxit de les reformes escandinaves desmenteix les teories neoliberals, al combinar Estats del benestar forts, alta fiscalitat i baixa desigualtat, juntament amb una baixa desocupació i altes taxes de creixement, productivitat i competitivitat. 

LA IGUALTAT D'OPORTUNITATS

Espanya, per contra, s’ha convertit en un dels països amb uns nivells més alts de desigualtat i pobresa de la UE. L’empitjorament en els nivells de renda s’ha concentrat en llars amb menors dependents, la qual cosa té implicacions directes molt negatives en la igualtat d’oportunitats. Les polítiques públiques han perdut en les dues últimes dècades bona part de la seva capacitat redistributiva. 

El nivell de despesa pública a Espanya és inferior al de la mitjana europea (43,8% del PIB davant el 47,3%) i les retallades recents han ampliat aquesta bretxa. Però la resposta no es pot centrar únicament a revertir les retallades, sense enfocar-se en la qualitat i l’impacte de la despesa. Les transferències públiques a Espanya, excloses les pensions, redueixen el risc de pobresa en un 26%, comparat amb el 33,4% de mitjana europea, i molt allunyada dels països nòrdics, al voltant del 50%. A Espanya bona part de la despesa pública es destina a partides amb escassa progressivitat, de manera que beneficia fonamentalment classes mitges-altes, com passa amb l’educació universitària, la concertada o moltes desgravacions fiscals. 

ÈMFASI EN POLÍTIQUES DE FORMACIÓ

Així doncs, garantir la igualtat d’oportunitats potenciant l’educació preescolar tindria més rellevància que una igualació de rendes posterior, també més èmfasi en polítiques de formació i reciclatge per als aturats, o polítiques familiars, d’ajuda a la dependència i d’igualtat de gènere que incentivin la plena integració de les dones en el mercat. Igualment, garantir l’accés als medicaments de les rendes baixes tindria prioritat davant la seva gratuïtat universal.

AlHORA, el nostre Estat del benestar ha de ser molt més eficaç en la lluita contra la pobresa i l’exclusió, cobrint els nous riscos socials. El nostre sistema de benestar està molt vinculat al mercat de treball, però amb la crisi han sorgit nombrosos col·lectius que han quedat desprotegits (famílies monoparentals, joves,..). Per això, és fonamental posar en marxa algun tipus de renda bàsica d’inserció que garanteixi un mínim vital a tots els ciutadans.

MILLORAR L'EFICIÈNCIA I AFAVORIR L'EQUITAT

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Finalment, s’ha d’impulsar una nova relació entre les administracions públiques i una ciutadania més apoderada i responsable, de manera que es millori l’eficiència i l’agilitat del sector públic, la transparència, l’avaluació i la rendició de comptes. 

L’enfocament aquí delineat persegueix millorar l’eficiència i afavorir l’equitat, objectius no sempre compatibles. L’èxit futur de la socialdemocràcia dependrà en bona part de l’esperit reformista i innovador, capaç d’avançar els dos valors junts.