Anar al contingut

UN ANY DEL CASO DE PEDERÀSTIA ALS MARISTES

Pluja de pedres contra la infància

JOSEP GARCIA

Pluja de pedres contra la infància

Xavier Martínez Celorrio

La resposta social i institucional pels abusos als Maristes evidencia que la protecció als menors no és una prioritat moral compartida

Ara fa un any, EL PERIÓDICO destapava el repugnant cas de pederàstia a tres col·legis dels Maristes de Barcelona i Badalona. Tot un exemple de bon periodisme d’investigació que no només es va centrar a narrar l’escàndol sinó també a fer la crònica rigorosa de tots els estratagemes de la cúpula marista i de les administracions amb el propòsit de minimitzar i ocultar el cas. Els dos fets són eloqüents.

D’una part, l’existència tolerada durant anys de tot un sistema d’abusos de menors per part d’uns depredadors protegits per l’orde religiós. D’una altra, tot un sistema de vigilància pública dels drets de la infància i protocols preventius que no han funcionat. Han fallat tots els agents públics (Estat, Generalitat, Mossos d’Esquadra, fiscalia, codi penal…) i són corresponsables d’una impunitat consentida sense haver-se posat a disposició de les víctimes. 

Ens trobem davant el cas més gran de pederàstia denunciat i fet públic a Espanya amb 21 depredadors sexuals, 50 víctimes abusades i 35 més de vexades, destapat gràcies a la professionalitat d’aquest diari. Tan passiva ha sigut la resposta de les administracions que el primer pare que va denunciar els abusos sexuals patits pel seu fill ha arribat a posar una denúncia davant el Parlament Europeu. Quan la sociologia analitza els casos de desviació i transgressió posa el focus, sobretot, en la resposta social i institucional que se’ls dona. En funció de com sigui de dura o tova la resposta punitiva o sancionadora, queda reflectit el sistema de prioritats morals d’una determinada societat. Aquest escàndol evidencia que la protecció a la infància no és una prioritat moral compartida i això ens avergonyeix i ens paralitza sense prendre mesures dràstiques de canvi. 

Patriarcat cruel i abusador

És més, si seguim amb una lectura sociològica, més aviat es posa en evidència que en les nostres vides i institucions encara hi perdura un patriarcat cruel i abusador que deu molt al passat franquista que segueix sense ser extirpat. Ni en el sistema judicial, ni en el codi penal ni en la capacitat d’exigència reparadora que haurien d’haver mostrat les administracions.

Massa consentiment, i també massa recel i culpabilització a la víctima, massa respecte a ordes religiosos que eduquen la infància sense auditories ni controls rigorosos. Massa cinisme institucional per creure’ns moderns i europeus però deixem les víctimes indefenses i els depredadors i consentidors sense dures reparacions per depurar-los. Massa herència franquista i clerical.

Siguem sincers, a Catalunya seguim sense tenir un verdader sistema de protecció a la infància, malgrat algunes lloables iniciatives molt destacables. És tota la societat mateixa la que queda retratada. Per dedicar tres vegades menys a inversió pública en infància sobre la mitjana europea. Per liderar la classificació europea en pobresa infantil. Per no retirar les subvencions a les escoles dels Maristes i per no auditar tots els col·legis religiosos com a espais de risc. Amb l’Església hem topat, benvolgut Sancho... ¿Fins quan seguirà aquesta pluja de pedres que deixem caure sobre la infància?