El judici a Mas i el compte enrere

Les dues parts han confós atiar l’agitació amb fermesa. Han demostrat així falta de temperància. Que l’exjutge Santi Vidal anés proclamant que la Generalitat tenia il·legalment les dades fiscals de tots els catalans, que hi havia un fitxer de jutges amics i enemics, i que tenia un pacte amb un altre Estat no europeu per assegurar la desconnexió, no pot ser únicament el disbarat d’un idealista de bona fe. En aquest cas, la Generalitat i ERC li haurien parat els peus abans de l’article de Cristian Segura a El País. Si desconeixien el que deia Vidal, no són frívols, sinó incompetents. L’única explicació és que creien que era necessari animar la gent (com ha dit Vidal) i sembrar la idea que s’havien de «trencar ous». Devia figurar en el «manual d’astúcia» d’Artur Mas. Però des del constitucionalisme la falta de seny no és menor. Molts sostenen que no s’ha de judicialitzar la política. Diumenge, ni més ni menys que Inés Arrimadas deia a un diari de Madrid: «Si solament actua la justícia, alimentes el victimisme dels independentistes». I no obstant, el dilluns 6 s’inicia el judici contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau per la consulta participativa del 9-N que es podia haver evitat. És sabut que el Govern va pressionar el fiscal Torres Dulce, que va acabar dimitint. Com a mínim es podia haver demanat l’ajornament a l’espera del que resultés de l’operació diàleg. ¿Ha existit alguna vegada? El que passa em recorda vagament el llibre de Margaret McMillan sobre la guerra de 1914. Quan va esclatar, tots eren optimistes perquè creien no només que tenien la raó, sinó que guanyarien. Quatre anys després…

Naus cremades

Els daus ja han estat tirats. Amb l’aprovació dels pressupostos per part de la CUP –el Govern va cedir al final contractar 5.000 mestres– Puigdemont ha cremat les seves naus i haurà de convocar un referèndum il·legal... i impossible. I els independentistes creuen que en les eleccions posteriors la prohibició serà la seva gran arma electoral.

Però la cosa pot ser més greu si Puigdemont convoca eleccions autonòmiques –cosa per a la qual està legalment facultat– i per al mateix dia el referèndum il·legal. Madrid s’enfrontaria a una endimoniada situació. No podria prohibir les eleccions, però tampoc tolerar el referèndum. El separatisme hauria apujat l’aposta i el Govern espanyol l’hauria de seguir. El xoc de trens seria més fort i les conseqüències, més imprevisibles.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Allà falta sentit d’Estat per admetre que Espanya serà plural o no serà. Aquí falta mesura i sobra menyspreu a la Constitució votada pels catalans.

Puigdemont ha dit que dilluns que ve, 6 de febrer –judici de Mas– s’inicia el compte enrere. S’equivoca. El compte va començar fa més d’un any, quan Artur Mas no va buscar altres aliances i va entregar Junts pel Sí a la CUP per no acceptar que amb el 47,8% dels vots (comptant el 8% de la CUP) en unes eleccions plebiscitàries –l’autèntic referèndum que Espanya no havia permès– Catalunya no estava legitimada –ni jurídicament ni moralment– per pretendre ser un nou Estat de la Unió Europea.