Santiago Vidal, el procés i l'opacitat

La divulgació a la premsa de les xerrades que l’exjutge Santiago Vidal, significat defensor del front jurídic de l’independentisme, ha anat prodigant sobre les presumptes activitats subreptícies del Govern perquè el procés culmini amb èxit han sacsejat la política i la societat catalanes. És inconcebible i gravíssim que algú –home de lleis, a més– presumeixi del fet que des de la Generalitat s’estan cometent il·legalitats per així assegurar la irreversibilitat d’una hipotètica independència. La vulneració de la llei de protecció de dades per conèixer amb detall les senyes fiscals dels catalans seria, si fos certa, una violació clamorosa del dret dels ciutadans que aquestes dades estiguin només a l’abast dels que legalment les poden tenir. Si fos veritat el que diu Vidal, els que dirigeixen el procés haurien creuat, amb l’excusa que la independència ho justifica gairebé tot, una línia vermella i estarien desafiant no només la legalitat de l’Estat sinó també la convivència. ¿Com podria la Generalitat argumentar una invasió il·legal i il·legítima tan gran de la intimitat dels catalans per poder-los controlar degudament si arriba a haver-hi un Estat català? Res més oposat al desig expressat rei­teradament per Carles Puigdemont que el trànsit seria «de legalitat a legalitat».

El Govern ha desmentit categòricament els suposats plans donats a conèixer per Vidal, i la Fiscalia General de l’Estat, com és lògic, ha anunciat una investigació dels fets tenint en compte la seva transcendència. ERC, que es va equivocar al seu dia al promoure a senador Vidal, ha sabut reaccionar correctament ara a l’obligar-lo a deixar l’escó. Però la marxa de l’excèntric exjutge de l’escena política no aclareix els dubtes sobre els mètodes que, des de l’enorme poder de què disposa, utilitza l’independentisme per fer avançar el procés. «Sobretot, hem d’enganyar l’Estat», va dir Artur Mas abans de la consulta del 9-N. El secretisme, amb el mateix pretext, de l’anomenada llei de transitorietat que Junts pel Sí i la CUP van pactar a finals del 2016 és un altre signe alarmant d’opacitat. Una cosa és la comprensible discreció dels contactes i gestions internacionals del Govern de cara a un eventual dia D+1 de la independència, i una altra, molt diferent, amagar als catalans informació clau sobre el seu futur immediat, l’antítesi d’aquest nou país a què aspira el secessionisme.