El no-res

Arriba un dia que calmar la gana o dormir en un llit sembla un acte impossible de realitzar. «Em vaig acostumar a mirar els amics i els desconeguts que m’envoltaven com si no tinguessin cap defecte i només jo hagués de lluitar contra les meves imperfeccions». I així, desprenent-se de tot i cobrint-se de vergonya, d’excuses, de rancor, de soledat i d’una irreprimible pulsió d’autodestrucció, el protagonista de Il·lusions elementals (Edicions 62) inicia la deriva cap a la indigència. La prosa precisa de Ponç Puigdevall ens pren de la mà i, sense deixar que ens escapem, ens arrossega a una espiral de pèrdua absoluta. El no-res, un no-res brut, famolenc, insomne, gairebé animal, es mostra d’una manera impúdica. Sabem que existeix, el veiem cada dia als bancs de les places, als caixers, als portals, però ens resistim a mirar-lo.

Però, ¿com es veu la ciutat des de l’altre costat? Mauricio Bernal dedicava el seu últim Barcelonejant a l’exposició Art al marge, una mostra de fotografies fetes per persones que viuen o han viscut al carrer. És la seva mirada, a vegades dura, a vegades poètica, la que ens sacseja. Perquè, en el fons, volem ignorar la seva sensibilitat. Preferim sentir la indigència com una circumstància aliena. Refugiar-nos en una dicotomia nosaltres-ells. Perquè, com al protagonista de Puigdevall, ens resulta inconcebible imaginar-nos tan diferents de com ara som, assumir que el no-res també habita en nosaltres.