29 febr 2020

Anar al contingut

El debat dels allotjaments a Barcelona

Hauria sigut millor amb consens

JONATHAN GREVSEN

Hauria sigut millor amb consens

Josep-Francesc Valls

No podem deixar fora de l'acord a ningú en una qüestió tan horitzontal com és el sector turístic a la ciutat

Amb un bon consens d’entrada, tot hauria anat millor. Resulta indispensable que qui entra a governar desitgi complir el que conté la seva proposta programàtica, que en aquest cas contenia un objectiu diàfan per a la ciutat: frenar el creixement desbocat de l’allotjament a Barcelona i del model turístic de créixer i créixer. Feia temps que se sabia –i documents de l’ajuntament ho testifiquen–, però mai es va especificar ni quan ni com es portarien a terme. El nou govern municipal ho va tallar en sec i a les hores de prendre possessió va plantejar una moratòria de llicències d’allotjament turístic. 

S’ha quedat una mica curt el temps que es va atorgar el nou equip de govern municipal per presentar un pla, el PEUAT, punta de llança del canvi del model turístic a Barcelona. El  divendres 27 de gener s’escenifica el pacte polític aconseguit a marxes forçades entre les forces municipals. Però han quedat fora del consens una sèrie d’actors de la ciutat. Ni els amfitrions dels allotjaments turístics, ni una part important del Gremi d’Hotels, ni propietaris d’HUT il·legals, ni tenidors de llicències per construir hotels, ni alguns comerciants se senten representats. No és qüestió de dir que in medio stat virtus perquè les plataformes antiturisme tampoc estan satisfetes; en el document final hi apareixen prou influències per demostrar el contrari. Més discussió hauria permès acostar posicions i afinar aspectes clarament matisables del document.

Un acord consensuat significa que, després del temps necessari perquè tots puguin presentar les seves visions, apareix un denominador comú: tots cedeixen, tots aconsegueixen el més bàsic. Si el procés s’hagués portat a terme al principi 
–abans d’implantar la moratòria o en comptes de la seva promulgació–, no hauríem anat amb la urgència de temps. No és bo per a una ciutat tan participativa com és Barcelona que els assumptes es portin a la política sense l’acord ciutadà. Maragall no va dubtar a l’hora d’endarrerir uns quants mesos, per a exasperació del seu equip, la promulgació del primer Pla Estratègic Barcelona 2000 fins que l’haguessin firmat més de 1.500 institucions ciutadanes. L’èxit del consens va acompanyar des d’aleshores el model Barcelona.

Anar a la repesca

¿I què fem amb els que se senten al marge de l’acord polític? Ara caldrà anar a la repesca perquè s’hi adhereixi tothom, negociant en el moment de l’aplicació uns quants aspectes, que no són tants. No podem deixar fora del consens ningú en un tema tan horitzontal com és el turisme. Sobretot quan ha quedat clar en l’acord adoptat pels partits que tots estan a favor d’ordenar les llicències turístiques –aspecte polèmic fa un any i mig–. En aquests moments ningú creu que les  noves mesures demonitzin l’allotjament turístic ni que l’ajuntament freni l’activitat turística. Hi ha consens per reordenar de manera que el turisme segueixi sent font de riquesa per a tothom.