Papes, no vull ser viral

La majoria de pares estan contents de mostrar els seus fills i les fotografies que abans es duien a la cartera ara es pengen a Facebook (el 'sharenting'). L'última moda, però, és fer negoci pujant vídeos a Youtube. Estem parlant de vídeos senzills, amb postals íntimes i familiars, per exemple uns nens desembolicant regals el matí de reis. Les grans marques de joguines estan disposades a pagar fins a tres euros per cada mil visites per arribar a un públic que mira més dibuixos per internet que a la TV. Els pares que han donat amb la fórmula poden treure sobresous de fins a 7000€ al mes. Els motius per compartir la vida dels fills a Youtube poden ser variats i legítims, però és evident que convertir els menors en ‘influencers’ és molt llaminer. Com qualsevol promesa, convé saber també la lletra petita.

Aparador digital

En el camí de captar l’atenció de les marques estarem exposant les criatures en un aparador digital. Els col·loquem a pocs clics de milions d'usuaris desconeguts, amb intencions que ni tan sols podem imaginar. Malauradament els continguts sobre menors són especialment sensibles a pederàstia i assetjament. I sense arribar a aquests extrems, encara hi ha més peròs.

Si ensenyem al veí un vídeo que tenim al mòbil, sabem qui ho veu, quan i per què. Un cop ho pugem al canal de Youtube, és “públic” i deixem de controlar-ho. A la xarxa no sabem com circularà, quines interpretacions se’n poden fer ni quins dobles usos pot tenir. Si pengem la criatura aprenent a tocar un instrument, tan aviat podem rebre la trucada d’una orquestra de joves promeses com acabar en un programa de zàping. Si decidim jugar, n’hem de ser conscients i estar preparats si això passa, tant per gestionar-ho nosaltres com per ajudar que ho paeixin els nostres fills. Internet és una xarxa que tot ho registra i difícilment oblida.

Davant el dubte, prudència

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Podria molt ben ser que aquests nanos en arribar a l’adolescència ja no vulguin ser recordats per escenes on apareixien despentinats i en pijama o pronunciant graciosament una paraula. En el moment de reivindicar qui són, han de poder desmarcar-se d’allò que eren. I de moment encara estem aprenent –tots– com funciona això de la identitat digital. Davant del dubte, la prudència és sàvia.

Més enllà dels euros que puguem obtenir, els estarem empenyent cap a una carrera com a 'youtubers' que no han triat –almenys en plena consciència– però que acabarà influint, en positiu o en negatiu, en les seves vides. I si decidim intentar-ho, és una oportunitat d’or per educar en l’ús responsable de la tecnologia, lluny de la tirania dels polzes amunt. Ensenyar els límits entre allò personal i allò públic és fonamental, igual que assegurar-los vides prou interessants i riques perquè no visquin només pensant a captar nous seguidors. No oblidem que la seva vida és seva, el seu futur els pertany i per tant nosaltres hem de respectar que la seva opció sigui “papes, no vull ser viral”.