On ningú els espera

Un dia de juny del 1968 em vaig graduar com a llicenciat per Esade en una cerimònia en què tots érem homes. Acabat l’acte, el meu pare em va dir «jo ja he complert». El missatge era clar: a partir d’aquell dia el que jo fes era el meu problema. Tenia els recursos i la meva responsabilitat era decidir què n’havia de fer.

Aquelles graduacions eren «ritus de pas» a l’edat adulta, l’accés a una independència econòmica. I això gràcies a una feina que t’estava esperant, que et permetia anar-te’n de casa i et capacitava per formar una família si aquest era el teu desig. Una transició emocionalment difícil, però laboralment clara, on la predictibilitat era la norma.

En l’actual «era de la incertesa» el pas a l’edat adulta és un procés desarticulat on és difícil aconseguir tantes independències alhora: trobo una feina, però no puc abandonar l’aixopluc familiar; o no puc formar una família, o formo una família, però depenc dels meus pares.

En aquest context, hi ha itineraris «llargs» on l’accés a l’edat adulta s’aconsegueix entre els 25-30 anys, una cosa que cada vegada és més normal en les classes mitjanes-altes on els pares financen màsters diversos, davant el pas ràpid, a partir dels 16 anys, a la classe més desafavorida.

Aquest últim grup entra a l’edat adulta de manera prematura, amb un bagatge de coneixements i competències socials clarament deficients, que els donen accés a feines de baixa qualificació que cada vegada són més escasses i que, a més a més, pateixen la competència del grup de persones formades en trajectòries llargues. Són, sense cap mena de dubte, un grup molt vulnerable, carn de canó per fer créixer l’economia submergida i aspirants a comportaments socials irresponsables, com per exemple les maternitats i paternitats adolescents.

Sigui quin sigui el punt de partida, avui dia, la ruta laboral no està definida, com ho estava en la meva joventut. Es construeix en la pràctica com un conjunt de sabers, experiències i competències que s’utilitzen de manera discontínua al mercat de treball. És un món incert on qualsevol elecció (¿hauria d’aprendre xinès? ¿és un error acceptar aquesta feina que m’impedeix continuar estudiant?) és una oportunitat, però també suposa un risc. I ho és més per als que s’incorporen de manera prematura a l’edat adulta on ningú els espera.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Un camp adobat per a una necessària redefinició de les polítiques actives d’ocupació, sobretot per als joves prematurament adults, o per a aquells que es mostren incapaços d’assumir cap mena de responsabilitat adulta com seria el cas dels que ni estudien ni treballen.

Però també per a les dones en risc d’exclusió o per als aturats crònics. Redefinició de les polítiques actives que s’han de basar en tres principis: informar, aconsellar i acompanyar, i en la voluntat política de fer-ho amb una assignació pressupostària adequada.