ANÀLISI
mbenach36715956 venezuela s president nicolas maduro l attends a military 161229112412 /
«La meva mare s’està quedant molt primeta». La dolorosa frase, pronunciada per una periodista caraquenya, tradueix bona part de les angoixes que afecten els veneçolans en els últims temps. Darrere l’involuntari aprimament d’aquesta àvia s’hi amaguen una pensió que perd valor cada dia, interminables hores d’espera en una fila per adquirir amb sort farina, arròs i llet, vergonyoses estafes al mercat negre d’aliments i un sentiment de desesperança, humiliació i impotència permanents que ennuvolen l’aspecte d’un poble genuïnament alegre com el veneçolà.
No importa si la senyora primeta és chavista o no, si creu en la revolució bolivariana o si surt al carrer a demanar la fi del Govern de Nicolás Maduro. L’alarmant crisi de Veneçuela, el país amb les reserves de petroli més grans del món, ja no fa distincions i, voti qui voti, el ciutadà mitjà s’ha convertit en pobre sense quasi ni adonar-se’n.
Les xifres parlen per si mateixes: el Fons Monetari Internacional (FMI) estima que el 2016 s’ha produït una contracció del 10% del PIB i una inflació descontrolada de més del 700%. Les raons de la debacle econòmica no daten d’ahir: un control extrem en matèria econòmica, la manipulació del sistema de canvi i de preus, les expropiacions ineficaces de grans empreses, la caiguda en picat de la producció nacional i l’hostilitat en el sector privat i la corrupció, entre d’altres, sumades a la baixada del preu del petroli, única moneda de canvi de Veneçuela, i a la fugida de les inversions han desembocat en el sinistre panorama financer actual.
Veneçuela ha acabat l’any enfonsada econòmicament i trencada socialment, amb un creixent desprestigi internacional, unes xifres de violència rècord, un Govern erràtic i impopular i una oposició perjudicada que no aconsegueix parlar amb una única veu.
Segons la consultora Datanálisis, un 90% dels veneçolans senten que la situació del país és negativa, un 78,5% assenyala Maduro com el culpable i un 80,5% vol un canvi de Govern. No obstant, concretar aquest anhel de canvi sembla una tasca titànica. Fa tan sols un any, bona part del país es permetia el luxe de l’esperança. L’oposició veneçolana havia guanyat les eleccions parlamentàries i l’objectiu era la sortida del president per la via d’un referèndum revocatori que el Govern va aconseguir finalment endarrerir gràcies a un culebró polític catastròfic per a ells mateixos i per a l’oposició. L’Executiu de Maduro va optar per una repressió i un autoritarisme desconeguts i la temuda paraula dictadura va aparèixer en boca dels seus detractors, dins i fora de Veneçuela, a causa de la manca de respecte per la Constitució i els valors democràtics i l’intent d’aniquilar un poder legislatiu crític.
Paral·lelament, l’oposició sembla més dividida i allunyada dels interessos del poble del que es creia. Diversos analistes assenyalen que les feixugueses, la falta de valentia i les escissions a la Mesa de la Unitat Democràtica (MUD), una coalició nascuda amb fins electorals, ha prolongat l’esperança de vida de l’impopular Govern de Maduro.
Veneçuela ha acomiadat l’any paralitzada i suspesa en un mar d’incògnites. ¿Hi haurà eleccions regionals el 2017? Ningú s’atreveix a garantir-ho. La complicada situació econòmica va ser l’excusa esgrimida per les autoritats per endarrerir sine die aquests comicis previstos el 2016 en què les enquestes preveien un daltabaix estrepitós del chavisme.
¿Se celebrarà un referèndum revocatori? ¿Seran alliberats els presos polítics? ¿Donarà fruits el diàleg entre Govern i alguns partits d’oposició instaurat amb la mediació del Vaticà? Fins al moment els resultats d’aquestes converses han sigut escassos i entre els ciutadans se sent que la política va per un costat i els seus anhels i penúries, per un altre. El caos s’agreuja i en un to inusualment dur, l’Església veneçolana ha instat Govern i oposició a «posar-se del costat del poble que pateix».
Mentrestant, la senyora primeta i altres desenes de milers de ciutadans també prims i desencantats es pregunten «fins quan», però no hi ha resposta. Els mesos passen, la crisi s’enquista i els veneçolans s’esforcen a no acostumar-se a viure a la deriva, però no hi ha un líder polític que encarni les seves esperances. Referint-se a la solució de la crisi econòmica, la paraula miracle s’ha escapat de la boca de Maduro. Més que la intervenció divina, els veneçolans demanen amb urgència responsabilitat política.
Periodista i autora del llibre La revolución sentimental. Viaje periodístico por la Venezuela de Chávez.
