Ser o no ser simpàtic

«Avui no he perdut l’avió gràcies a una hostessa molt simpàtica». Frase pronunciada per un amic i que em fa reflexionar sobre aquells que posseeixen la facultat de la simpatia. L’ésser humà conviu en societat, organitzadament i desenvolupant-se de manera col·lectiva. Formem una cadena col·laborativa que fa que, d’alguna manera,  depenguem els uns dels altres. És per això que, subjectes a aquesta dependència, les qualitats o defectes dels que ens envolten són importants, ja que en funció d’això la nostra vida transcorre d’una manera millor o pitjor. El nostre destí depèn més del que ens imaginem d’aquells amb qui coincidim diàriament. Potser per això una qualitat molt valorada socialment parlant és la simpatia. La simpatia, segons el diccionari, és una qualitat basada a tenir un caràcter atractiu que busca afabilitat amb els altres. Una persona simpàtica desperta afectes, dóna benestar i provoca confiança i fins i tot desig. Deu ser per això que, davant un metge simpàtic, un es posa a les seves mans amb més fe que en el cas d’un que no ho és. I valorem positivament un hospital segons el tracte que t’han proporcionat les infermeres. Una hostessa de vol simpàtica relaxa els que viatgen més tensos. I un amic simpàtic sempre està més buscat en les relacions socials que els més seriosos o desagradables.

Però no hem de confondre ser simpàtic amb ser graciós. Una persona simpàtica no té per què ser divertida. Simplement és algú encantador que propicia amb la seva actitud una relació afectiva i col·laboradora. Ara bé, si trobem algú simpàtic que a més és graciós, llavors s’uneixen dues qualitats que fan d’aquesta persona algú socialment molt disputat per la seva empatia. I és que els simpàtics i graciosos no abunden. Un pot aprendre a modelar el seu caràcter, però difícilment s’aprèn a ser simpàtic o graciós. Hi ha un fet irrefutable: solament cauen bé els que tenen la innata qualitat de ser simpàtics, i al contrari, cauen fatal els que se’l fan.