Anar al contingut

La mesura i l'ús del temps

Compres nadalenques al Portal de l’Àngel de Barcelona.

ARXIU / FERRAN NADEU

Dies festius o dies de descans

Reyes Mate

Avui l'existència es consagra a la producció, i els dies no feiners són només una treva per recuperar forces

Han quedat enrere els temps en què la vida es regia a toc de campana; lluny també la Setmana Santa plena de música sacra o el Nadal d’interminables nadales. Ja som una societat laica o gairebé, i els dies de festa són dies de descans, que no és el mateix. I no ho és, efectivament, perquè al calendari litúrgic el dia de festa és el que un es dedica a si mateix, a pensar les seves coses, i per això té el paper de donar sentit a la resta de dies feiners. Entre el diumenge i la resta de dies de la setmana hi ha una relació jeràrquica, perquè en el dia festiu un agafa la seva distància respecte de l’activitat setmanal per poder enjudiciar-la. Al calendari laic, però, tot és temps de feina, i per això no hi ha distincions entre vita contemplativa i vita activa. Tota l’existència està consagrada a la producció, i per això els dies de descans són només això, una treva per recuperar forces i tornar amb energies renovades a pencar. També aquí hi ha una relació jeràrquica entre feina i descans, només que al revés. Mana la feina.

Vet aquí un canvi que ha portat el progrés, que té els seus avantatges, però amb el qual hem perdut una cosa. Hi ha processos en què el passat no queda ni integrat ni superat pel present sinó senzillament perdut. Seria ingenu pensar que la ciutat és el futur del camp o que els moderns edificis de disseny (gairebé sempre bancs) suposen la superació del romànic o que el futur del Mestre Mateo és Santiago Calatrava. Si no fos perquè encara hi ha pobles i hi ha monjos que canten gregorià i podem visitar la catedral de Santiago, si no fos per aquestes presències, el passat estaria perdut. 

¿Els dies de descans són l’expressió adulta i aconseguida dels dies festius? Si fem balanç del que el descans s’ha emportat, hem de convenir que no seria una bona notícia. Al perdre la distinció entre festa i dia laborable perquè només hi ha feina, ens entreguem a la tirania del temps. «El temps és or», diem, i diem bé, perquè el benefici està en relació proporcional a l’acceleració del temps. Si tot és feina, no només renunciem al llegat de la vita contemplativa sinó també a la possibilitat de l’experiència que necessita temps. L’homo faber és un ésser sense res a dins, pura superfície. Un ésser, sí, transparent que no oculta res, però perquè no posseeix secrets ni vida pròpia.

Malgrat que la moderna cultura del descans s’ha imposat a la vella litúrgia dels dies festius, encara no ha aconseguit encara silenciar-la del tot. I és que hi ha alguna cosa en el passat dels dies festius que, igual com passa amb la infància, no podem deixar enrere. Aquell passat, com la infància, són llocs dels quals mai ens en anem. Els records intergeneracionals que s’acumulen al voltant del Nadal són, a més a  més de gresca, expressió d’aquella voluntat de no renunciar als somnis que vam tenir, de transmetre’ls als fills o néts. Pot ser que la musiqueta de les modestes nadales sigui l’últim bastió  d’aquella infància que només abandonem quan decidim que ja no hi ha res a esperar.