Perquès de per què som de l'Espanyol

Pels centenars d'escuts cosits a mà per la mare de David Vidal, pels fòrums d'internet periquitos fets amb mòdems de bits de David Palomar, per aquells dies llevar-se molt d'hora dels nebots pescadors de Joan Rovira i la seva barca blanc-i-blava i pels crits de Vicenç Palomar sobre el capó del seu cotxe aquella nit de derbi del 74 en què el Barça va acabar amb 75 anys i 5 gols a sobre.

A les tardes de glòria, pena i miracles a Sarrià, Montjuïc i Cornellà.

Perquè els que són sempre hi són.

Perquè és molt bonic ser-hi sempre fins i tot sabent que tens les de perdre.

Per tantes tardes en què semblava impossible arribar fins aquí.

Perquè si no es pateix no és real.

Perquè el més fàcil és no ser-ho.

Per les ànsies i perpendiculars impossibles de De la Peña.

Per les tardes d'hivern i terra intentant córrer tan ràpid, controlar tan bé i marcar tant com Tamudo.

Pels que van fundar penyes roges i van posar banderes amb estrelles jugant-se molt més que el nom.

Perquè no hi ha hagut amenaça, càntic o senyal que hagi doblegat tanta bona gent.

Perquè la vida és perdre i guanyar i només perdent aprens a guanyar.

Perquè va arribar un dia en què els aplaudiments van guanyar els braços alçats.

Perquè 7 anys després cada minut 21 Jarque segueix sortint al camp.

Pel milió d'il·lusions, llàgrimes, ràbia, silencis i crits que sostenen aquest escut.

Perquè el més bonic és aplaudir pel que vols, no pel que veus.

Per les grades plenes a la tardor malgrat tants estius sense portades.

Per tantes etiquetes, prejudicis i suposicions trencades.

Per les mil explicacions que has donat per i per a ser qui ets.

Pel dia que vas decidir no callar més.

Perquè quan no tens res més que les teves ganes ets millor que el que ho té tot.

Per aquell nen de blau i blanc entre tant blau i grana que t'arrenca un somriure.

Per les tones de condescendència que has hagut de suportar.

Perquè algun dia es tornarà a jugar entre setmana.

Perquè hi ha gols que són més bonics que Copes.

Perquè hi ha derrotes més dignes que moltes victòries.

Pel fred que s'ha passat i les amistats indestructibles que s'han perdurat.

Pels que sempre hi van i mai se'n van.

Pels grans jugadors que aquest club ha forjat i el poc temps que li han durat.

Perquè els herois no són a la gespa sinó a la grada.

Pel coratge que suposa ser-ho.

Perquè Rodenas i Silanes no van abaixar mai la mirada ni van desinflar el pit davant ningú.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Perquè el món està fet de blau i blanc.

Perquè a vegades guanyar és simplement seguir sent.