Àgora

Política Calígula

Qui qualifiqui de traïció el ‘sí’ d’Esquerra als més de 2.000 milions d’euros en inversió i despesa social dels PGE li falta el respecte als milers de persones que pateixen en la crisi econòmica més greu del nostre temps

Es llegeix en minuts
11 02 2020 Hemiciclo del Parlament de Catalunya durante una sesion plenaria  en Barcelona  Catalunya (Espana)  a 11 de febrero de 2020   POLITICA   David Zorrakino - Europa Press

11 02 2020 Hemiciclo del Parlament de Catalunya durante una sesion plenaria en Barcelona Catalunya (Espana) a 11 de febrero de 2020 POLITICA David Zorrakino - Europa Press / David Zorrakino - Europa Press

Com més es baralli Esquerra pel passat amb les diferents famílies convergents més present i més futur li estarà regalant el PSC. En un món sense veritat en què les distàncies es mesuren en camps de futbol, els sous en empleats de Mercadona, el públic en ‘zendals’ i el feixisme és bo o dolent en funció de la bandera que onegi, Esquerra no té mitjans per fer distingir l’electorat independentista entre agressió i resposta. Passi el que passi, tot serà descrit com l’enèsima polèmica. Passi el que passi, només quedarà la crònica de 30 segons equidistant en el telenotícies de la nit. Si Esquerra s’equivoca és culpa d’Esquerra, si Convèrgencia o Divergència s’equivoca és culpa de tothom. Res personal. Dinàmiques amb 40 anys d’inèrcia. I en vista d’aquest escenari l’únic beneficiat és i serà Iceta, que acaricia un gat mentre somia repetir el que va fer Arrimadas el 21-D del 2017. Conclusió: Esquerra no li pot regalar ni el present ni el futur a ningú.

 

¿I què és en política no regalar el present ni el futur? Fer-se càrrec de la realitat per molt terrorífica que sigui. I la d’avui ho és. Caigudes del 21% del PIB, 160 desnonaments al dia i 4.000 pimes i treballadors autònoms menys en 1 any. Avui el que és fàcil és tuitejar, no gestionar. Però el que és fàcil no sempre és útil. Qui qualifiqui de traïció el sí d’Esquerra als més de 2.000 milions d’euros en inversió i despesa social dels PGE comparant-lo amb el ‘no’ del 2018 li falta el respecte als milers de persones que han patit i pateixen en la crisi econòmica més greu del nostre temps. Qui vulgui dogmes inamovibles que analitzi misses, no política. Si el cost és deixar de ser útils, benvingudes siguin les males hemeroteques.

 

Avui tota una generació que va votar la dreta catalana i els seus respectius messies assisteix a manifestacions amb l’adamisme i fanatisme del nounat activista. Avui els qui aclamaven el nacionalisme de dretes català mentre pactava amb Felipe i amb Aznar, insulten independentistes històrics que aposten pel diàleg. I independentment de la reivindicació del dia, la ferocitat de les crítiques dirigides a l’esquerra independentista i als seus líders es resum en una sola frase que la dreta, més enllà de les seves banderes, ha repetit els últims 40 anys: que malament que està el servei. La dreta (qualsevol dreta) creu que el país (qualsevol país) és seu. I és sempre el pitjor propietari del món.

 

Tot el que ha fet, fa i farà Esquerra Republicana és un compromís electoral complert. Pot agradar més o pot agradar menys, però Esquerra es va presentar i va guanyar tot un cicle electoral incontestablement amb un missatge clar: política, política i política. Que utilitzaríem tota la nostra força negociadora política i parlamentària al servei del poble de Catalunya. Qui digui que Esquerra ha traït els seus votants o va dormir durant tot el 2019 simplement menteix a posta. Esquerra està fent tot el que va dir que faria. En canvi, hi ha qui va arribar amb vuit diputats del ‘no a tot’ i avui li’n queden quatre. Hi ha qui externalitza la política en les seves escissions. Ajuda’t i Bel t’ajudarà. El problema no el té Esquerra. Creure que la independència de Catalunya està bloquejada per Esquerra és passar massa temps a tuiter. A Catalunya centenars de milers de persones no voten opcions independentistes i no desapareixeran. Evidentment que no desapareixeran. Avui hi ha poc marge per a la màgia. I això ens obliga a fer la nostra feina, política. Diàleg. Hi ha un mentrestant entre el nostre finalitats i la nostra realitat i aquest mentrestant s’ha de gestionar, governar i liderar. I això és el que està fent Esquerra. Continuem així i no li regalem el nostre futur a ningú.

Maleïts siguin els qui esperen el pitjor per tenir raó i maleïda sigui la seva raó. El fangar a què ens vol arrossegar una part de l’independentisme serà pel que passin les rodes del PSC sense encallar. L’única referència a tot aquest fang hauria de ser desitjar diàriament sort a les diferents famílies convergents i al seu debat intern. Ja n’hi ha prou de política Calígula.

Notícies relacionades

L’independentisme de dretes català li va regalar la Diputació de Barcelona al PSC perquè no la tingués Esquerra. L’únic dubte és si també ho farà amb la Generalitat si pot. I l’única manera de no haver-ho d’esbrinar és una victòria prou àmplia d’Esquerra aquest 14-F perquè no pugui. Vostès elegeixen, Iceta o Aragonès. El final de l’independentisme o una nova aritmètica independentista. Perquè d’això va aquesta campanya. Gestió, política i diàleg. De republicanisme com a valor compartit més enllà dels símbols que ens emocionen i com a motor de canvi civil, econòmic i social. Les altres coses són ‘clickbait’ i intoxicació. Creguin-me.