Anar al contingut

Sismes a les urnes

 

AP / GREGORIO BORGIA

Turbulències europees

Josep Borrell

La inquietud a Brussel·les pel 'no' en el referèndum d'Itàlia és gran, però no ha sigut un vot antieuropeista com els populistes proclamen

En pocs dies hem vist la dreta francesa elegir com a candidat presidencial el menys probable dels qui competien en les primàries, un conservador amb plantejaments durs en matèria d’immigració; hem vist un president de la República renunciar a la reelecció;  hem vist el seu primer ministre, que semblava segar-li l’herba sota els peus, oferir-se com el candidat capaç de «recosir» la unitat del PS malgrat estar situat a la dreta del partit; hem vist dimitir el primer ministre italià, Matteo Renzi, després de perdre el seu referèndum de reforma constitucional; i a Àustria hem vist un candidat ecologista fill de la immigració guanyar el de l’extrema dreta.


    ¡Com estaríem ara si Àustria tingués el primer president d’extrema dreta elegit a Europa des del 1945! El triomf d’Alexander Van der Bellen, un professor independent de 72 anys, ha sigut impulsat per una coalició heteròclita sorgida de la societat civil que li ha donat 300.000 vots de diferència, 10 vegades més que en les eleccions del maig anul·lades pel Constitucional. Àustria posa així un contrapès internacional al triomf de Donald Trump als Estats Units. Però encara no s’ha guanyat res, perquè l’autèntic poder polític es decidirà en les eleccions generals del 2018. I és difícil aventurar-ne el resultat.


    A França, François Hollande no es re-presenta perquè ha volgut estalviar-se la humiliació de no guanyar ni les primàries de l’esquerra. A Marine Le Pen li hauria ofert en safata de plata passar a la segona volta. Però em temo que serà així en qualsevol cas. Manuel Valls fa temps que diu que a l’interior del PS coexisteixen dues esquerres irreconciliables. Pot utilitzar les primàries per a un enfrontament que es resolgui votant. O jugar el paper d’unificador per competir amb l’aventura personal del seu exministre d’Economia, Emmanuel Macron, que no es va definir mai com a socialista i que es presenta des de la postpolítica amb un nou partit, ¡En Marxa!, que té  com a inicials, E.M., que també són les del seu nom, però sense dir cap a on s’ha de marxar.


    Tot i això, els plantejaments de Valls i de Macron són bastant semblants. I que Valls actuï com a unificador enfront de dos dels seus exministres, Arnaud Montebourg i Benoît Hamon, a qui va expulsar del Govern perquè no estaven d’acord amb el seu gir liberal i la seva prioritat en les polítiques econòmiques d’oferta, és una mica difícil. El gran problema és que si el duel final fos entre François Fillon i Le Pen filla, s’hauria de veure si tota l’esquerra reaccionaria disciplinadament com ho va fer el 2002 quan va haver d’elegir entre Le Pen pare i Jacques Chirac després de l’eliminació de Lionel Jospin.


    A Itàlia, una gran participació va refusar clarament la proposta de Renzi. El vaig conèixer bé a Florència quan era alcalde de la ciutat: directe i irreverent amb tota forma de poder, com són els toscans. En un any va fer de vianants la Piazza del Duomo, un punt que ningú era capaç de resoldre. Disposat a posar fi a la paràlisi institucional d’Itàlia, procedent de la democràcia cristiana, no s’ha definit mai com a socialista. Però canviar la Constitució quan has arribat al poder gràcies a una conspiració de palau i sense guanyar les eleccions és més difícil.


    En el fons, treure poder al Senat i una reforma electoral que dóna la majoria dels escons al partit més votat suscitava dubtes legítims. Assegura la governabilitat, però podria donar massa poder al Govern en un país que ha elegit tres vegades Silvio Berlusconi i facilitar la de Beppe Grillo. En la forma, Renzi ho va convertir en un plebiscit sobre la seva persona, i això va produir una coalició dels seus molts enemics.


    La inquietud a Brussel·les és gran, però no ha sigut un vot antieuropeista com els populistes proclamen. L’economia italiana i els seus bancs són les baules febles d’Europa, i torna a sorgir el temor a una crisi del deute. De moment, no hi pot haver noves eleccions, perquè el país no té una llei electoral aplicable. Tot dependrà de l’habilitat del president Sergio Mattarella perquè es formi un Govern tècnic o de coalició. El PD de Renzi no hi hauria de participar i s’hauria de preparar per quan toqués votar.


    Tot això té lloc amb un nou teló de fons. Fins fa poc la socialdemocràcia europea era un partit del 40-45% dels vots. Ara ho és del 20-25%. I dividit gairebé a tot arreu. Es pot analitzar la situació país per país per comprovar-ho. Ha d’aprendre a pactar i a cooperar per defensar millor els valors que la van fer majoritària entre les classes populars.