Passar a la posteritat

La memòria és tan fràgil. Són tants els seus biaixos. ¿I la història? Encara pitjor. La Història és escrita pels guanyadors. Sols de tant en tant els perdedors són reivindicats. Si mirem els científics recordats per la societat, podem dir exactament el mateix. Són nombrosíssimes les circums­tàncies que fan que un investigador passi a la posteritat, mentre d'altres sols són coneguts pels especialistes. Per això avui voldria parlar breument dels que ocupen el segon lloc. Els segons de bord darrere les figures que han passat a l'Olimp de la Ciència. Un reconeixement petit per a ells i elles.

Alfred Russel Wallace és un d'aquests desconeguts herois. Va ser un naturalista i biòleg britànic que va proposar una teoria de l'evolució molt similar a la de Charles Darwin. Va viatjar per tot el món, des de l'Amazones fins a Malàisia, i va ser dels primers a proposar la selecció natural com el mecanisme principal de l'evolució de les espècies, idea exposada a Sobre la tendència de les varietats a diferenciar-se indefinidament del tipus original. Diu la llegenda que se li va ocórrer quan estava afectat per una febrada en una illa perduda. No sols això sinó que gràcies a la publicació de la seva obra primerenca i la correspondència amb Charles Darwin, es creu que va ser el catalitzador perquè aquest darrer presentés la seva obra magna L'origen de les espècies.

Rosalind Franklin n'és un altre exemple paradigmàtic. Era una química i cristal·lògrafa anglesa, és a dir, era capaç de resoldre l'estructura íntima de les molècules fent fotos especials, anomenades difracció de raigs X. Usant aquesta tecnologia va obtenir les primeres pistes sobre l'estructura en doble hèlix de l'ADN al King's College de Londres, treball que després van interpretar James Watson, Francis Crick i Maurice Wilkins, que van guanyar el premi Nobel per aquesta descoberta. La seva història és tràgica perquè va morir molt jove, d'un càncer d'ovaris als 37 anys. Ha esdevingut també un exemple de dones investigadores que no van veure prou reconeguts els seus descobriments fins que era massa tard, pero per sort la seva figura ha estat recuperada en aquests darrers anys.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Pierre Curie representa un altre cas interessant. Va ser un físic francès, dels que van obrir el camí per a l'estudi de la radioactivitat. Però si es diu que darrere tot gran home hi ha una gran dona, aquí és al reves: darrera tota gran dona hi ha també un gran home. Pierre Curie era el marit de Marie Curie, nascuda Maria Salomea Sklodowska a Polònia, una figura tan enlluernadora en vida i en la mort que la resta de contemporanis queden a l'ombra. Però cal recordar que Pierre Curie va rebre el premi Nobel de Física amb Marie Curie i Henri Becquerel el 1903. Marie Curie tornaria a gunayar un altre premi Nobel el 1911, ara de Química, pel descobriment dels elements radi i poloni. L'empenta del Nobel anava amb la família i a la filla d'ambdós, Irène Joliot-Curie, se li va concedir el premi Nobel de Química 32 anys després per haver continuat el treball dels seus pares. En un altre exemple de matrimoni ben avingut, el marit d'Irene, Frédéric Joliot-Curie, també va compartir el mateix premi. Tornant a Pierre Curie, i en un altre tret comú d'aquestes segones espases, la seva vida va ser truncada prematurament al ser atropellat per un cotxe de cavalls als quaranta set anys. Un destí quasi idèntic al del nostre geni Antoni Gaudí, atropellat en aquest cas per un tramvia el juny de 1926. La gran Marie Curie el seguiria quasi 30 anys després per una leucèmia, associada a tants anys d'haver treballat amb radioactivitat. Pagant l'últim preu per la Ciència.

I la llista podria seguir i seguir. Sobretot en moments com els actuals on es sobrevalora l'actualitat, quan el més important sempre és la darrera moda, quan hi ha poca paciència, es recorda poc els descobriments dels que ens han precedit i es respecta poc els nostres investigadors més veterans que tant hi van contribuir. I els noms de segons que potser passaran desapercebuts fan girar la roda un cop i un altre. Un darrer exemple. L'edició de l'ADN, la capacitat de manipular el nostre genoma amb eines moleculars relativament senzilles per introduir-hi gens o eliminar-ne d'altres, donarà probablement un premi Nobel a Jennifer Doudna, Emmanuel Charpentier i Feng Zhang, i serà ben merescut. Però potser oblidarà que un senyor de Múrcia anomenat Francisco Mojica també va contribuir decisivament a aquests descobriments. Sempre ens quedarà el consol de Ninette.