No et mereixes ser feliç, Alberto

Velvet és un xiclet molt apetitós. Els funciona molt bé. Els dóna grans audiències. I és clar, A-3 TV l'estira i l'estira per anar fent temps fins al dia 21, data programada per al gran final de festa d'aquesta telesèrie. No els ho retrec. La tele té una màxima d'or: si un negoci funciona, esprem-lo fins que mori. La setmana passada ens van fer un capítol típicament de recurs. No va passar absolutament res. Es tractava d'anar omplint els minuts amb escenes intranscendents. Fins i tot semblava que els guionistes s'havien quedat sense arguments i molts passatges els van resoldre amb música, molta música, i ni un sol diàleg que valgués la pena. Aquesta setmana almenys han sigut honestos: ens han emès «Ana y Alberto, los recuerdos de su gran amor». No ens han enganyat: han seleccionat els moments d'amor entre aquesta parella al llarg d'aquests dos anys de Velvet, i els han muntat de cop. Ha tingut una virtut aquest treball. Vist així, en diacronia, el nostre canari flauta Papitu ha vist amb claredat que l'aparentment bo i fantàstic Alberto és molt roí en el fons. Hi ha un moment clau. El poden veure en l'edició online d'EL PERIÓDICO. És quan ell, abraçat a Ana, li explica: «El pare de Cristina està disposat a donar-me els diners a canvi que em casi amb la seva filla. Aquest desgraciat es pensa que sóc un gilipolles: ¡es creu que acceptaré un tracte així!». Doncs acaba acceptant-lo, efectivament. Li fa una espècie de cobra a Ana molt canallesca. Li gira la cara i es casa amb l'altra a canvi de seguir controlant l'em­presa. Lleig, molt lleig. I a més a més inútil. Ja hem vist finalment com ha anat la cosa: l'empresa va ser comprada per uns italians dolentots i perversos, i ell se'n va a Nova York i desapareix. El Papitu té raó: Alberto no es mereix el gloriós happy end que li preparen.

El 1979 o el 1980, no ho recordo exactament, TVE va emetre en el seu Grandes relatos la història, en 7 capítols, d'Eduard VIII d'Anglaterra i la nord-americana Wallis Simpson. ¡Ahh! Aquesta sí que va ser una telesèrie d'amor. Al marge de les actituds filonazis que va adoptar Eduard VIII durant la segona guerra mundial -aquesta és una altra història-, el seu paper com a amant va ser es­plèndid. Va abdicar del tron, va renun­ciar a seguir com a rei d'Anglaterra -¡ah! Aquesta sí que era una empresa, i no Velvet- i es va casar amb la nord-americana. Tot per amor. És veritat que tenia el ronyó ben cobert. No va fotre brot des de llavors.