Caritat digital

Nadia Nerea va néixer amb una malaltia de les anomenades rares. De la desgràcia, el seu pare va voler treure’n rèdit i es va submergir en una dinàmica pidolaire que va arribar a dimensions colossals al ser difosa per les xarxes i alguns mitjans de comunicació. Deixant de banda el debat sobre la responsabilitat periodística del cas (que en té, i molta, i sobra vergonya per a tots), l’assumpte despulla la pròpia naturalesa humana. 

Un pare que va unir la seva experiència en estafes, el dolor per la malaltia de la seva filla i l’amor que sentia per ella i va crear una maquinària perversa de recaptació. La caritat era la gasolina que alimentava el motor.

Notícies relacionades

Així es va gestar la mentida del 'cas Nadia' i altres notícies que has de saber avui, en un minut

Un jutge immobilitza els comptes dels diners recaptats per al tractament de la Nadia

El relat era perfecte. Una nena adorable. Una malaltia incurable. Uns pares desesperats. Amb un sol clic, contribuíem a difondre la història. ¡Que fàcil! Amb un lleu esforç més, destinàvem uns euros al miracle. Llavors, la gratificació moral era molt més gran.

Per col·laborar amb una causa, resulta imprescindible identificar-nos amb la víctima. Si una mirada ens atrapa, és molt difícil escapar del que sentim com una obligació. Aquest és el mecanisme emocional que apel·la a la nostra generositat, malgrat que, d’una manera racional, hi hauria maneres més efectives de recolzar la Nadia. Per començar, votant els que creuen en la sanitat pública i que defensen les ajudes a la dependència. Però això no és caritat digital, és compromís polític. I potser no és tan fàcil ni tan immediat ni tan net ni tan vistós.