11 jul 2020

Anar al contingut

LA CONCESSIÓ DEL PREMI CERVANTES A UN ESCRIPTOR BARCELONÍ

Eduardo Mendoza, l’abril del 2015. 

DANNY CAMINAL

Gràcies, Eduardo

Ada Colau

A través de la lectura de 'La ciudad de los prodigios', molts de nosaltres vam començar a descobrir i sentir-nos orgullosos de la història de Barcelona, que és sobretot la història de la seva gent

La fortuna ha volgut que 30 anys després de la publicació de 'La ciudad de los prodigios', el premi Cervantes recaigui en l'escriptor que més ha contribuït a posar la història de Barcelona al mapa literari universal. Gràcies a la mestria de la seva ploma, som moltes les persones que vam aprendre que la nostra ciutat, a finals del segle XIX, era un focus de lluites socials, de fum de fàbriques i de projectes d'expansió i reforma urbana progressistes en un inici, però aviat capturats per les urpes de l'especulació immobiliària. Al llarg d'aquests anys, la novel·la d'Eduardo Mendoza s'ha convertit en una guia d'iniciació a Barcelona per a autòctons i forans, apta per a totes les edats i públics, ja que como si es tractés d'una nina russa, som davant d'una novel·la que conté moltes altres novel·les de la mateixa manera que la ciutat de Barcelona conté a dins moltes altres Barcelones.

El meu acostament a 'La ciudad de los prodigios' va ser semblant al de tantes altres adolescents de finals dels anys 80 que devoràvem el llibre tancades a l'habitació o assegudes a la taula d'un bar cèntric fent un cafè encara sense adjectius. L'atzar va voler que la nominació olímpica es produís pocs mesos després del seu llançament editorial, de manera que a tots ens semblava estar vivint la continuació de la trama, com si Onofre Bouvila hagués tornat a la ciutat a bord del seu aparell volador per anunciar-nos el final del període de decadència. Barcelona tornava a redreçar-se recuperant el seu entusiasme per emprendre la seva segona reinvenció sota el lideratge de l'alcalde Pasqual Maragall, la febre de les obres tornava a ocupar els carrers i els barcelonins ens acostàvem a contemplar com s'enderrocaven les muralles invisibles que ens separaven del mar sense necessitat de prismàtics.

EL CARÀCTER CALIDOSCÒPIC I MESTÍS DE LA CIUTAT

Va ser en aquell moment, a través de la lectura de Mendoza, en paral·lel a la transformació urbana i les seves contradiccions, que molts de nosaltres vam començar a descobrir i sentir-nos orgullosos de la història de la nostra ciutat, que és sobretot la història de la seva gent, amb la seva complexitat, les seves llums i les seves ombres; perquè, per sort, Barcelona no ha sigut mai una ciutat única ni previsible.

Mendoza va saber recollir a la seva novel·la aquest caràcter calidoscòpic i mestís d'una ciutat que és alhora burgesa i proletària, intrigant i utòpica, tradicional i innovadora. Per això, és un orgull per a Barcelona que Eduardo Mendoza sigui reconegut amb el premi Cervantes, el guardó literari més prestigiós en llengua espanyola. Mendoza no és només un barceloní universal amb una brillant trajectòria literària, sinó segurament també el nostre autor més cervantí amb el seu ús constant de la ironia, la renovació del gènere picaresc i el joc entre realitat i ficció. Si l'escriptor d'Alcalá va consagrar literàriament la nostra ciutat com a arxiu de cortesia, Mendoza ho ha fet com a ciutat dels prodigis. Els barcelonins li estarem sempre agraïts.