L'evolució d'una gran ciutat
L'urbanisme barceloní
A excepció de l'Eixample, Barcelona no ha estat exemplar en el seu creixement a partir del segle XIX
El 29 d’agost passat vaig publicar en aquest diari un article sobre l’evolució de la ciutat mediterrània i vull aplicar ara les idees centrals d’aquell text al cas de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. A les grans ciutats no té sentit planificar la ciutat gran i no implicar-hi la resta. Es requereix enfocar globalment l’àrea sencera.
Per començar, les vicissituds de diferent signe que es van produint al llarg del temps, unes de caire negatiu que dificulten la marxa enrere i altres de caràcter positiu. En les primeres, topem amb la gran inèrcia que pateixen les ciutats que fa difícil esmenar errors però cal intentar atenuar-los.
Parteixo de la base que el bon urbanisme rau a seguir fidelment l’esperit de la ciutat mediterrània convenientment adaptada a les exigències de la sostenibilitat que, curiosament, és fàcil d’aplicar-les. Bé, la ciutat històrica, a causa del salt d’escala de la seva dimensió que es va produir aproximadament cap al segle XIX, necessitava implantar una xarxa de parcs urbans atès que el camp ja no resultava fàcilment a l’abast dels ciutadans com ho era quan tenia una dimensió discreta. En el cas de l’Eixample, Ildefons Cerdà ja va preveure destinar a parcs tots els interiors d’illa, però es van edificar. Posteriorment, la ciutat ha anat creixent i, alhora, arrossegant un dèficit generalitzat de parcs («falten arbres») que caldria corregir fins on sigui possible. No va ser encertat construir a la zona dels turons barcelonins i tampoc al vessant de Collserola.
Ja en ple segle XX, Barcelona i el seu entorn s’han deixat endur per idees que s’aparten dels valors urbans del model mediterrani i que provenen dels Estats Units. D’una part, em refereixo a la construcció de guetos d’alt nivell que acumulen usos únics, els quals ignoren que l’espai públic és el lloc per a tothom i on hi conflueix gent de tota mena que hi fa acte de presència per motius diferents creant vida urbana i contribuint a generar complexitat i també seguretat.
El mal exemple el proporcionen els malls nord-americans o grans centres comercials que creen un ambient propi dedicat a la funció d’atraure compradors i van desertitzant l’espai públic. En tenim alguns exemples, començant per La Roca Village, seguint per d’altres de semblants i ara acabant per l’outlet de Viladecans. N’hi ha d’altres tipus, com la Ciutat Judicial. Una altra novetat moderna és l’excessiva proliferació d’edificis alts i aïllats tipus la plaça (?) d’Europa i la zona Fòrum, entre d’altres, que no ajuden a fer ciutat. I és que, de vegades, l’arquitectura s’exhibeix en detriment dels valors urbans.
Una altra qüestió és que s’han d’aplicar les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) però tenint molt present que la smart city és una magnífica eina però no és cap nou model urbà.
La gran invasió de l’espai públic per part de la mobilitat motoritzada i privada (cotxes i motos) ha deteriorat molt l’ambient urbà en el doble sentit de contaminació i soroll (que poden remetre) i sobretot d’ocupació (en circulació i també aparcats) que cal reduir molt («sobren cotxes»). Es tracta de reconquerir carrers i places per al vianant. Bé, solucionar aquest important problema és bastant complex perquè cal actuar en aspectes diversos: a) millorar i ampliar la xarxa de transport públic, b) conscienciar els ciutadans per tal que no utilitzin el vehicle privat per desplaçar-se a l’interior de la ciutat, c) construir garatges privats sota els carrers en el marc de la ciutat construïda malgrat les dificultats d) prohibir l’aparcament i el pas de vehicles privats en molts àmbits ciutadans, e) no construir intervencions urbanes basades en l’atracció dels cotxes. I tal vegada em quedo curt. El procés és llarg i cal afrontar-lo de manera conjunta en totes direccions i per això la superilla del Poblenou, molt lloable, pot ser precipitada.
Notícies relacionadesAcabo parlant d’un gravíssim error i d’una proposta. Primer, insisteixo en el tema Glòries. Fer un gran parc en un punt tan singular i que és un espai de centralitat és un disbarat urbà de gran magnitud i es posarà de relleu quan es constati que interromp brutalment la continuïtat de les avingudes i creï una frontera urbana. Una plaça esdevindria un focus urbà i la digna culminació de l’Eixample. Segon, valdria la pena fer un pre-estudi amb la finalitat de comprovar la viabilitat de dissenyar una gran façana marítima en el tram entre el Port Olímpic i el Fòrum. Cal aprofitar la magnífica geografia de la ciutat per crear un esplèndid eix urbà d’èxit assegurat que, alhora, s’erigiria en una icona.
En alguns aspectes, doncs, Barcelona no ha estat prou exemplar en el seu creixement a partir del segle XIX i, com a mínim, s’albira el desastre de Glòries. Bàsicament, el gran encert va ser l’Eixample.
