L'evolució de l'economia
Una altra vegada els perills del deute
Si els tipus d'interès pugen, es reduirà el marge de les famílies molt endeutades i el finançament de les empreses s'encarirà
/
El deute, el crèdit, és una meravella. Ens permet desplaçar les nostres despeses en el temps: comprar una casa i pagar-la més tard, anar-nos-en de vacances encara que no tinguem diners, ampliar la fàbrica a compte dels beneficis futurs, arribar a final de mes o atendre una emergència amb la targeta de crèdit… Però també té el seu costat fosc. O encara millor, dos costats foscos.
Un és que el deute s’ha de pagar. Els estats tenen el privilegi de refinançar-lo; els particulars i les empreses ho podem fer, però no sempre; al final, la hipoteca l’hem de liquidar mentre vivim, o deixar la càrrega als nostres hereus. És un problema de solvència: la nostra riquesa actual i els ingressos futurs esperats han de cobrir l’import total del deute.
El període excepcionalment favorable per finançar-se s'està començant a acabar
L’altre costat del deute és que s’ha de pagar cada mes. Per a això comptem amb els nostres ingressos, tant si som una família com una empresa o una Administració pública. El servei del deute depèn principalment de la quantia del crèdit i del tipus d’interès efectiu. Si el nostre deute és molt elevat o el tipus d’interès molt alt, la mossegada mensual per als nostres ingressos pot ser molt dolorosa.
Els nivells de deute de les famílies i les empreses espanyoles van augmentar molt en els anys de l’auge. El panorama ara és, aproximadament, el següent: les famílies deuen una mica més del 100% de la seva renda disponible bruta; les empreses, el 85% del PIB, i les administracions públiques, el 100% del PIB. Totes són xifres molt altes. Lògiques, perquè venim de nivells bastant més grans, i perquè el procés de reducció d’aquest deute ha sigut important però lent, perquè només comptem amb l’augment dels nostres ingressos, i la reducció de les despeses, per generar més estalvi amb què tornar el deute.
Aquest procés s’ha beneficiat d’un període excepcionalment favorable, des del punt de vista financer. El Banc Central Europeu està comprant grans quantitats de deute públic i privat i ha mantingut uns tipus d’interès pròxims a zero, i això ha sigut un regal generós, encara que transitori. Les empreses grans han emès bons a tipus pròxims a zero. També les hipoteques han sigut molt barates, i això explica, almenys en part, l’auge immobiliari. L’anomenat pla Juncker proposa un gran augment de la inversió pública com a forma de rellançar el creixement a la Unió Europea, aprofitant que els governs es financen pràcticament gratis.
Però tot això està començant a canviar. La Reserva Federal dels Estats Units sembla decidida a apujar els seus interessos ben aviat, i les polítiques del president Trump apunten totes a tipus més alts. I el Banc Central Europeu sembla estar considerant que haurà de capgirar les seves polítiques expansionistes, almenys en la mesura en què la inflació segueixi recuperant-se. Es tracta d’un reconeixement no del fet que el creixement econòmic és més sòlid, sinó que no podem seguir esperant que els baixos tipus d’interès serveixin per recuperar la bona marxa de l’economia europea i espanyola.
¿Quins efectes pot tenir tot això? Com que seguim amb un problema de deute excessiu, si els tipus d’interès segueixen pujant, es pot reduir el marge de les famílies molt endeutades per sostenir el seu consum –i no s’ha d’oblidar que aquest consum ha sigut el sostenidor de la recuperació del PIB en els anys recents, una vegada que la inversió i les exportacions van deixar de liderar el procés–. I el finançament de les empreses s’encarirà, una cosa que ja es nota en el mercat de bons.
No és una notícia catastròfica, perquè es tracta, ara com ara, de pujades petites, que no tindran grans efectes sobre les decisions d’inversió, però haurem fet els primers passos en la via de la normalització financera. Els bancs se n’alegraran, sens dubte, perquè la pujada de tipus millora el seu marge; però els afectarà també l’augment dels costos financers de les famílies i de les empreses. Em sembla que, en conjunt, hi sortiran guanyant, però la seva salut encara és fluixa, a tot Europa i també a Espanya, i no crec que els agradi un augment del seu risc. Per a la balança de pagaments, tipus més alts del deute signifiquen menys superàvit financer.
Notícies relacionades
És clar que puc estar equivocat. Però la reducció del deute exigeix més estalvi familiar, més prudència empresarial i unes mesures d’austeritat pública que la Unió Europea ja ens reclama. La clau és la prudència, seguir cuidant l’estabilitat financera i no oblidar les reformes i les millores en el costat de l’oferta.
