El dramàtic conflicte del Congo
El periodisme, arma contra la guerra
Caddy Adzuba arrisca la seva vida al denunciar la violència sexual com a via per destruir una societat
Caddy Adzuba és una jove periodista congolesa que dia a dia s'arrisca, obviant les amenaces de mort que rep, per lluitar contra la violència sexual que pateixen les dones i les nenes al seu país. Des del genocidi de Ruanda el 1994, la República Democràtica del Congo viu enmig d'un conflicte armat permanent. L'any 2013, el grup rebel M23, un dels principals protagonistes de la violència, va anunciar el final de la seva lluita armada. No obstant, hi ha més de 20 grups armats al país centreafricà.
En aquest conflicte, com en totes les guerres, les dones són utilitzades com a arma de guerra, com a botí, com a instrument per destruir la societat. Una cosa que succeeix després de patir el repudi de les famílies per haver tacat el seu honor i rebutjar-les per temor a contraure la malaltia de transmissió sexual que hi ha inoculat el seu agressor. Es produeixen escenes d'extrema crueltat com que una família estigui tranquil·lament a casa seva, irrompin un grup d'homes armats, violin la dona en presència del seu marit i els seus fills, li introdueixin armes i objectes tallants a la vagina, obliguin els menors a fer el mateix i assassinin el pare quan intenti evitar-ho. Una situació absolutament esgarrifosa, horripilant.
Episodis similars a aquest es repeteixen en milers d'ocasions a la República Democràtica del Congo. S'estima que més de mig milió de dones han sigut violades al Congo en les dues últimes dècades. El conflicte ha provocat més de sis milions de morts i uns tres milions de desplaçats. No és cap secret que la violència troba el seu gran còmplice en la impunitat.
Des que Caddy Adzuba va denunciar a través dels micròfons de Radio Okapi (emissora de la missió de les Nacions Unides al Congo que emet per a tot el país) la violència sexual que pateixen dones i nenes, ha sigut amenaçada de mort, han atemptat contra la seva vida i han intentat fer-la callar per sempre.
Com a dona, m'he fet moltes vegades aquesta pregunta: ¿Existeix de veritat un marc internacional vàlid per emparar la dona? No va ser sinó fins a l'any 2000, quan el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, mitjançant la resolució 1325, va instar de forma seriosa a la protecció de les dones en els conflictes i a la inclusió d'una perspectiva de gènere en els mecanismes de la seva previsió, gestió i resolució.
Posteriorment, el 2008, es va ampliar amb la resolució 1848 i, recentment, s'ha aprovat també la resolució 2242 -impulsada per Espanya, per cert- en el mateix sentit.
Com a jurista, puc pensar que ha arribat tard el marc normatiu protector de drets, però confiem que hi ha voluntat de protegir i perseguir les violències contra les dones. No obstant, com a dona i remetent-me als terribles fets abans descrits, puc dir amb seguretat que les resolucions de l'ONU sobre Dona, Pau i Seguretat no es compleixen. Si no, que els ho preguntin a les dones del Congo. Que ho preguntin a Caddy Adzuba que ha dedicat la seva vida i la seva professió a denunciar la impunitat d'aquells que destrueixen la societat a través de les violències contra les dones al Congo.
¿Com es pot lluitar contra la impunitat i contra la violència sexual com a arma de guerra? Combatre la injustícia no ha sigut mai fàcil, ni ràpid. Però en el combat contra la impunitat i per la justícia social ens trobem en tot el món amb dones valentes, que s'arrisquen, sota pena de mort o de presó, per intentar construir un món millor.
Dones com la periodista Caddy Adzuba, premiada diverses vegades pel seu activisme pacífic i arriscat contra la violència sexual -Premi Príncep d'Astúries de la Concòrdia el 2014, o el Premi Liberpress 2016-, que està recollint firmes per instar la comunitat internacional a fer que es compleixin les resolucions.
Sovint, els governs locals en època de conflicte i postconflicte se senten invencibles i aliens a les ordres internacionals. Només si lluitem juntes des de diferents àmbits, aportant un gra de sorra, des d'una firma, fins a la denúncia des de les ones contra la passivitat davant les injustícies, aconseguirem la pressió suficient per fer reaccionar els organismes nacionals i internacionals que és necessari provocar canvis efectius en l'agenda mundial en matèria de gènere i que, fins que el cos i la dignitat de la dona no deixin de ser utilitzats com a arma de guerra, no existirà la pau.
