Ni música, ni silenci: només soroll

El millor divulgador del món de l’òpera que existeix avui a la tele, o sigui, Ramon Gener, acaba d’estar en el programa Late motiv (#0, Movistar+) i Andreu Buenafuente li ha preguntat: «Escolta, tu que ets un gran erudit musical, ¿quina seria ara mateix l’òpera que definiria Espanya? ¿Potser més que d’òpera hauríem de parlar d’una sarsuela?» I Gener, somrient, però amb un punt de tristesa a la mirada, va contestar: «Espanya ara mateix està sense música. Compte, els silencis en la música són molt importants, però en el cas d’Espanya parlem d’una altra cosa, més inquietant». ¡Ahh! L’advertència de Gener és encertada. Un país sense música no és un país en silenci. Tant de bo regnés un gran silenci general. Ho podríem aprofitar per estudiar, com deia Manuel Azaña. Aquí l’absència de música no és silenci, és un no-res farcit d’un soroll nefast. Per això afegia Gener la paraula «inquietant». Gener sempre fa diana. Ja fa molts mesos que estem sense noves entregues del seu extraordinari programa This is opera (TVE), que abans, a TV-3, es deia Òpera en texans. Aquesta absència és la conseqüència d’un país amb molt de soroll, i sense ni un gram de musicalitat. Gener i les seves profundes pinzellades operístiques haurien de tornar com més aviat millor. Recordo que en un dels seus primers programes va reunir un grup de nens, de 12 o 13 anys, i els va passar un fragment de la Reina de la Nit, de l’òpera La flauta màgica. El to agut d’aquesta ària va fer suposar als escolars que Mozart havia elegit aquesta tonalitat, amb moltes notes en stacatto, per ressaltar la maldat del personatge. Gener va mirar llavors els nens amb tendresa i els va dir: «Va elegir aquest to per poder donar-li el paper a la seva cunyada». Efectivament, els refilets i les escales ràpides eren ideals per a la soprano Josepha, sa cunyada. O sigui, els va donar una lliçó de realisme sobre la servitud del factor humà. Avui, veient per la tele els tripijocs de la investidura, la servitud i el nepotisme s’agermanen.

MIGUEL DURÁN.– Als 90, quan era president de T- 5 i a la vegada director general de l’Once, Miguel Durán va ser una famosíssima criatura televisiva. Ara, com a advocat defensor del gürteler Pablo Crespo, torna a l’atenció mediàtica. L’altre dia li va dir a Ferreras (Al rojo vivo): «Si vol vinc amb Crespo i amb Correa i ens entrevista a tots tres», i Ferreras es fregava les mans. ¡Ahh! L’enyorança. La tele tira una barbaritat.