Reprendre Mossul no acabarà amb el gihadisme

La imatge ufanosa del president George Bush fill que va donar la volta al món proclamant la victòria dels Estats Units i els seus aliats després de l’ocupació de Bagdad el 2003 no es repetirà després de la caiguda de Mossul. La tràgica experiència d’aquella guerra fa que els analistes americans, neoconservadors o no, siguin aquesta vegada més prudents, mentre que Barack Obama és perfectament conscient que la derrota de l’Estat Islàmic no representarà la capitulació automàtica del gihadisme.

De fet, algunes experiències, però sobretot l’esmentada invasió del 2003, han ensenyat a americans i europeus que una postguerra pot ser més complicada i sagnant que una guerra. Portar la democràcia a un país amb la seva pròpia dinàmica social i religiosa no és tan fàcil com preparar una tasseta de cafè instantani i remoure’l amb una cullereta perquè quedi a punt per al consum. La postguerra iraquiana ha sigut en particular terrible per a la població del país, ha incidit negativament en els processos oberts en altres països de la regió, especialment a Síria, i ha tingut ramificacions a Europa i els Estats Units.

Caòtica explosió sectària

Però una victòria a Mossul no salvarà Occident dels atemptats i de l’afluència de refugiats. Una vegada oberta la capsa de Pandora a l’Iraq i Síria, el gihadisme ha adquirit una notable consistència. S’ha convertit en una tendència en voga que ha tingut una línia de partida

–la invasió de l’Iraq–, però a la qual encara no es veu una línia d’arribada. Naturalment, Occident pot aguantar les conseqüències del gihadisme ja que suposen una molèstia desagradable però no amenacen el sistema.

La pitjor part se l’ha endut el mateix Iraq i res indica que s’hagi de produir un canvi de direcció molt aviat. Una circumstància reveladora, potser més reveladora que cap altra, de la direcció que portava el país abans de la caiguda de Saddam Hussein és que un elevat percentatge dels naixements es produïen dins de matrimonis mixtos entre xiïtes i sunnites. Aquesta tendència ha sucumbit dràsticament amb la caòtica explosió sectària i religiosa que va tenir lloc durant la postguerra. A Bagdad mateix el sectarisme causa desenes de morts pràcticament cada dia.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És precisament aquest sectarisme caòtic el que s’ha de gestionar ara a l’Iraq i Síria i el que s’haurà de gestionar a Mossul. Sembla difícil que l’estabilitat s’instauri ràpidament a Mossul i a tota la part sunnita del país, la mateixa part que, en gran mesura, ha coquetejat amb l’Estat Islàmic descontenta amb els greuges que ha patit del Govern xiïta de Bagdad. Una vegada s’expulsi el gruix de l’Estat Islàmic de Mossul i de les altres àrees on avui encara governa, ¿qui governarà la regió sunnita?, ¿com ho farà?, ¿quina relació mantindrà amb els xiïtes?

Aquestes són preguntes que no tenen una resposta fàcil, però els americans les haurien de respondre satisfactòriament ja que en cas contrari aquesta postguerra també serà més difícil de gestionar que la guerra.