¿Per què odien Hillary Clinton?

De la mateixa manera que tenir mania persecutòria és compatible amb el fet que et persegueixin, també és possible que l’odi a Hillary Clinton sigui irracional i que, alhora, hi hagi motius per trobar-la odiosa. En tots dos casos, una cosa pot no tenir res a veure amb l’altra. 

És plausible, com diuen els seus defensors, que l’odi es degui al fet  que és una dona que des dels anys 80 s’ha mostrat independent i ambiciosa en l’esfera pública. També és plausible que des de ben jove, com diuen els seus detractors, hagi mostrat la mena de superioritat moral de qui jutja els adversaris amb un estàndard d’or i a un mateix amb un de llautó o de qui menysprea valors i tradicions dels altres, com si el món hagués començat amb ella i les seves ganes de canviar-lo. No queda clar què és irracional i què és raonable.

És perfectament acceptable, com diuen els fans, que les virtuts de la seva trajectòria –des de l’activisme assistencial de l’adolescència fins a la duresa de falcó que va mostrar com a secretària d’Estat– dibuixin la mena de caràcter centrat en el detall i la política específica i avorrida, sense el carisma, la visió o la capacitat retòrica del seu marit o d’Obama, i que això hagi provocat la mena d’odi que reservem als repel·lents, mestretites, Hermione Grangers de la nostra vida.

També podria ser que durant aquesta trajectòria Hillary Clinton hagués demostrat que la seva única prioritat és el poder, com diuen els seus enemics, i que no li ha importat fer ús de la feblesa de certes capes socials del país per bastir-se un perfil segons bufava el vent —ara conservador, ara progressista, ara de centre, ara pragmàtic—, donant suport a la desregulació de Wall Street o a lleis que han criminalitzat els joves negres amb una mà, mentre que amb l’altra es revestia de campiona de la salut pública o de les escoles bressol amb el desdeny propi de les elits pijoprogres. Se l’acusa d’utilitzar la gent del seu entorn i les idees més destacades de cada temps, gastant els ideals de qui realment creu en alguna cosa, per fer-se passar per qui no és i mirar d’impulsar-se la carrera, cosa que explicaria per què ha aguantat un matrimoni amb un faldiller amb tendència a abusar del seu poder, disposat a bombardejar un país remot per desviar l’atenció de l’afer amb la becària, o a pressionar fins al silenci qui ha gosat denunciar-lo.

Els seus admiradors diuen que és una dona que ha travessat el foc d’una premsa que fa 30 anys que la presenta com una bruixa, i que ha acabat per recloure’s i construir un personatge públic que necessàriament és distant, desconfiat i prudent, i així és com s’ha anat alimentant l’espiral d’odi. Com tantes dones professionals, viu envoltada de tots els focs i res del que faci satisfarà ningú. O això són excuses: qui l’odia diu que s’oculta perquè menysprea la premsa i vol amagar la corrupció sistèmica que ella i el seu marit han perpetrat de manera cada vegada més desvergonyida, cobrant-se favors de dictadors i delinqüents a través de la seva fundació, i falsejant un currículum que no passa de ser una constel·lació de mentides i desencerts que han fet d’aquest món un lloc més insegur i dels Estats Units un país més desigual, injust i desvertebrat. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Una cosa és certa: l’odi i l’ambició han estat constants. Fa 20 anys, The New Yorker ja va publicar un reportatge de 20 pàgines sota el títol d’Odiant Hillary, on s’hi deia que el seu excés d’esquerranisme la perjudicava. Fa uns mesos, Slate en va publicar un altre, on es deia que se la perceb com part de l’establishment, per explicar-ne l’odi. Les enquestes diuen que en els darrers 25 anys, cada cop que ha tingut ambició per alguna cosa, o s’ha presentat a les eleccions, la seva popularitat ha baixat en picat, però que quan ha gestionat o ha viatjat pel món sense aparent propòsit personal, la seva popularitat ha arribat a rondar el 70%. 

L’odi mai no l’ha frenada i l’ha endurit fins a dur-la, si Wikileaks no ho acaba evitant, a la presidència. Potser si els seus adversaris no haguessin estat un socialista encorbat i un missogin llefiscós, fraudulent i protofeixista, no hauria tingut mai la presidència a tir. Potser l’odi a Clinton és el resum de tots els odis que encimbellen Trump. Potser Clinton és el resum del sistema que ha deixat tirats els que ara busquen en el trumpisme una salvació desesperada. Potser els seus defectes són les virtuts de Maquiavel. Potser només la constància podia trencar el sostre de vidre, i odi i virtut són els dos costats de la mateixa moneda. Potser tot en ella és mentida i, alhora, tot és veritat.