Cínics i hipòcrites

La cara televisiva del trumpisme, Kellyanne Conway, volia defensar unes declaracions falses del portaveu de la Casa Blanca. El presentador li va preguntar per què el portaveu havia dit una "mentida demostrable" a ulls de tothom. Conway va respondre que el seu company només havia presentat "fets alternatius".

És senzill veure en aquesta afirmació una voluntat explícita de mentir. Però la clau del comentari és que posa en qüestió els consensos sobre com es verifica un fet. Els seguidors de Donald Trump senten: "No et pots refiar de la premsa ni dels professors, els experts o les estrelles del pop". I la reacció que això suscita, basada a fer-se l’innocent, com si manipular no fos el pa de cada dia, només reforça el comentari.

Molt poques disputes es resolen segons la veracitat dels fets. El dia que gairebé arribo a les mans amb el meu amic madridista (per una decisió arbitral que tots dos vam veure repetida a la mateixa televisió, asseguts al mateix sofà), cridàvem, assenyalant la pantalla amb el dit: «¿No ho veus?». Això no vol dir que la veritat no existeixi, o que no hi hagi maneres d’arribar a consensos, encara que siguin temporals, sobre la probabilitat que una cosa sigui certa. I és fàcilment demostrable que els polítics i els comentaristes menteixen deliberadament, igual que hi ha àrbitres i comentaristes que deliberadament fan veure que no veuen un penal.

Però és important entendre que la majoria de les nostres disputes sobre 'els fets' són en realitat sobre els valors de fons que hi ha darrere la defensa d’un fet. L’error dels qui pretenen combatre Donald Trump o la postveritat és prendre-s’ho com si fos una disputa racional sobre fets. 'Els fets' estan totalment polititzats, són armes de guerra que pretenen alliberar una veritat més alta.

La postveritat no és un eufemisme de la mentida. És un estat de coses que trasllada la batalla a l’esfera de l’autoritat, i renuncia a esbrinar quina part del que creiem saber es pot atribuir a la certesa i quina a la preferència. Aquesta batalla sempre acaba beneficiant Trump i els autoritaris perquè són més explícits, i el conflicte de valors esdevé no pas entre veritat i mentida, sinó entre hipòcrites i cínics com Trump, més sincers.

Si la postveritat ha fet possible la victòria del trumpisme és perquè la premsa fa anys que s’ha abandonat al sectarisme més flagrant en nom dels fets. Ara que la premsa està en decadència i ha perdut influència, la manca d’autoritat és letal.

QÜESTIONAR L'ALIAT

Notícies relacionades

La postveritat, una mentida molt antiga

Illa, malgrat Sánchez

Si volem evitar la previsible eclosió del trumpisme a Europa, el primer que hauria de fer la premsa és revisar els seus interessos econòmics lligats a grups de poder, governs i creditors. I acostumar-se a fer editorials que posin en qüestió els seus aliats polítics. Si el lector percep que el seu diari es pren els seus biaixos més seriosament que els seus interessos, el dia que calgui anomenar mentider a un mentider, serà creïble.

Ara per ara, som una autopista per al trumpisme. La credibilitat dels fets prové de la credibilitat dels valors.