¿Maltractar és delinquir?

La pregunta sembla una obvietat. I probablement els que la llegeixin hi respondran amb un rotund i contundent sí. La violència de gènere és delicte i com a tal s’ha de castigar. A partir d’aquí sorgeixen les reticències. Tot sembla molt clar quan hi ha un assassinat, però si no hi ha sang la cosa canvia. Fins al punt de qüestionar el delicte i proposar solucions alternatives. ¿Fan falta altres solucions? Per descomptat. Però complementàries, no alternatives. El maltractador és un delinqüent i ha de ser castigat.

  

 Aquesta frase resulta òbvia partint de la definició clàssica de Beling del Dret Penal, que atribueix al crim com a fet la pena com a legítima conseqüència. Si hi afegim que els fins de la pena, a més a més de la rehabilitació, són la prevenció especial –referida al delinqüent– i general –referida a la societat– encara més. El maltractador futur ha de saber a què s’enfronta.

Per descomptat això no obsta la importància de l’educació per eradicar la violència de gènere. Sempre he defensat que és la clau. I també que aquest és un dels esculls no de la llei integral, sinó de la seva aplicació. L’Estat hipertrofia la part judicial d’aquesta llei i n’atrofia gairebé completament parts tan importants com educació o mitjans de comunicació, inclosa la publicitat sexista. A diferència del que passa amb la part judicial, aquestes queden com un brindis al sol. Igual que l’entramat assistencial, que hauria de dotar les dones d’eines per fer front al maltractament, i no limitar-se a posar-hi pegats.

  

.LA DENÚNCIA TÉ UN PAPER PRIMORDIAL

  No es pot ni s’ha de qüestionar la necessitat de denúncia. Perquè, en contra del que alguns afirmen, aquesta no només desencadena el càstig del culpable. En violència de gènere juga un paper primordial. Denunciar amenaces dóna lloc a mesures cautelars –allunyament i prohibició de comunicació i mesures respecte als fills– i moltes vegades evita que aquestes amenaces es compleixin. I viceversa. Al llarg de la meva vida professional he tingut la desgràcia de veure com dones que es feien enrere acabaven a la sala d’autòpsies. Una cosa terrible.

  

 ¿Es podria haver solucionat amb una mediació? Permetin-me que ho dubti. La mediació parteix de dos subjectes en igualtat, i la majoria de vegades això no passa. L’experiència em mostra com les dones que passen per aquest infern estarien disposades a cedir casa seva, els seus béns, traslladar-se a un altre país i entregar tot el seu sou mentre el maltractador desaparegués de la seva vida. I encara que en algun cas puntual i molt lleu pogués ser efectiva, no s’ha d’acceptar mai com a regla general. No només això, si no s’accepta la mediació en el procés penal, ¿per què es planteja en aquest cas? ¿No implica això acceptar implícitament que no és delicte? Perquè en molts casos encara subjau la creença que es tracta d’un assumpte privat, i que per això pot quedar-se intramurs de l’àmbit merament privat. I això és inadmissible.

UN PRECEPTE DECIMONÒNIC PER RETIRAR DENÚNCIES

Tampoc es poden oblidar les nombroses retirades de denúncia, que consisteixen en el privilegi –no pas un dret– de no declarar contra l’agressor. Molts motius porten a fer-ho. Però l’essencial és una obvietat: les dones maltractades retiren les denúncies perquè poden, ja que la llei els confereix, per mor d’un precepte decimonònic (article 416 de la llei d’enjudiciament criminal), la possibilitat de fer-ho. I això ho converteix 'de facto' en un delicte semiprivat, en què la víctima carrega amb l’estigma addicional de poder parar el procés o activar-lo, responsabilitat extra que no es dóna en cap altre delicte. Així, les conseqüències sobre el seu entorn segueixen victimitzant-la i culpabilitzant-la eternament. Reconeguem que la societat no mira igual una víctima de robatori, per exemple, que una de violència de gènere. I veure’s assenyalada pot determinar que prengui aquesta decisió que, en més d’un cas, ha acabat amb la seva vida.

En definitiva, fa falta educació i mesures per configurar una societat igualitària que avorti la llavor del masclisme i les seves conseqüències violentes. Però són vies complementàries, mai excloents. Si transmetem a les víctimes, a la societat i als maltractadors que el maltractament no sempre és delicte, i que hi ha altres solucions, estem fent un flac favor a la causa.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

    

Tant de bo aquesta anhelada educació arribi un moment en què doni el seu fruit. Però, mentrestant, el dret penal ha d’exercir el seu paper. Ens ensenyen a respectar el patrimoni aliè, però a qui furta o roba se’l castiga en proporció a la infracció comesa. ¿Per què entendre aquí que els fets més lleus no mereixen càstig? Proporcional però necessari. Tant com  les mesures destinades a evitar-lo. O potser com una d’aquestes mesures.