El corrupte resident

Mals temps, narracions perilloses. Les paraules fereixen, ningú vol que li diguin que és o que pertany a una banda, però, bé, això de banda criminal és cosa dels jutges, després hi ha les bandes polítiques. En aquest cas és la banda de la Gürtel; Francisco Correa ha cantat i, almenys, recordem una accepció del diccionari: conjunt d’instrumentistes, amb o sense cantant. Aquesta, mentrestant, ja té vocalista. I dels bons, ha cantat per soleares diem a la meva terra.

  

 Correa va pagar campanyes electorals al PP, va cobrar comissions i les va repartir, a Bárcenas, entre altres, després de retenir la seva part, és clar. Reconeix, matisa, i bé que ho fa. Va subornar amb noms i cognoms. Recaptava comissions per obres que adjudicava el Govern de José María Aznar. Regalava festes, donacions i cotxes. Això últim amb una propietat agraïda, la seva invisibilitat, molt valorada en l’hampa. I, en fi, es declara ensobrador, que en aquest cas no només és el que posa coses als sobres, sinó també el que els entrega als polítics, també amb noms i cognoms.

  

 El més tendre del seu cant és l’enyorança de casa seva, molt cinematogràfic. Génova, 13, casa seva, on era la majoria del temps. Correa ens acaba de descobrir la figura del corrupte resident; per a què havia de perdre el temps al seu despatx allunyat d’on tenia la feina. A Génova es veien tots, adjudicataris, adjudicadors, comissionistes, empresaris, polítics, ensobrats, subornats, regalats. Només faltava una alfombreta a la porta: Benvingut a casa teva, república de la corrupció.Si tot es demostra, hi ha condemna i aquesta és ferma, podrem dir amb la mateixa fermesa, ara és provisional, que el PP ha competit dopat electoralment i no hauria de ser estrany en un país decent que les seves victòries, com al Tour o en les medalles als atletes Olímpics, haguessin de ser retornades. Per no dir les paraules donades, d’innocència, de compressió o d’indolència, que, igu

alment, haurien de ser retornades en forma de repudi ciutadà.

    

El que és curiós de la 13 rue de Génova és que ningú veia Correa, ni Bárcenas. L’interiorisme popular, el seu urbanisme domèstic, és una obra d’intel·ligència només comparable amb els castells, palaus i convents, on viatjar entre les alcoves del pecat, a través de passadissos i viaranys, era una forma verdaderament segura.

    La pregunta és si tot això tindrà repercussions en la política del dia a dia, o sigui, en la investidura. Ja ho veurem, però si se sobreposen les fotos del judici del cas Gürtel, de les targetes black, casaments, saraus i les instantànies de la festa de la Hispanitat, el reportatge és demolidor. Una Espanya que no hauria de ser inevitable. Res més perillós avui que un àlbum de fotos.

Notícies relacionades

Les perles de la declaració de Francisco Correa en el judici del 'cas Gürtel'

Correa admet els regals i les comissions que va cobrar per treballar amb el PP

    

S’ha d’estar fet d’una pasta especial, o molt similar, per acceptar que és un mal menor que governi el PP i que sigui pel bé d’Espanya. Com s’acostuma a dir, qui es deixa enganyar sabent-ho per un corrupte no és res més que un còmplice de la corrupció. Així de senzill.