La cautela del Tribunal Constitucional

La reforma de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC) el 2015, per la qual es reforçaven les potestats del tribunal per assegurar l’execució de les seves decisions, va provocar reaccions contrariades entre alguns constitucionalistes. Coincidien que les noves potestats, reconegudes en una llei aprovada en solitari pel PP, eren una equivocació perquè alteraven la naturalesa del Tribunal Constitucional, i, més rellevant en l’actual context, evitaven que el Govern, novament, abordés el conflicte amb Catalunya a través de les eines pròpies de la política, traspassant aquesta responsabilitat als òrgans jurisdiccionals.

Ara el TC ha dictat una interlocutòria en què resol un incident d’execució de dues decisions constitucionals relatives a la resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, «sobre l’inici del procés». Entre altres elements, l’alt tribunal hi accepta, almenys en part, el seu nou paper de resolució de conflictes polítics emprès per la reforma de la seva llei. Si bé reconeix que té pendent resoldre dos recursos d’inconstitucionalitat presentats pels governs basc i català contra aquella reforma del 2015, afirma, sense solució de continuïtat, que aquesta baralla no li impedeix entrar a valorar les mesures suggerides per l’advocat de l’Estat per posar fre al suposat incompliment de la sentència del TC 259/2015 i la interlocutòria del TC 141/2016 provocat la resolució 263/XI del Parlament de Catalunya, «per la qual es ratifiquen l’informe i les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent». Anem a pams.

En primer lloc, el TC ha pogut dictar aquesta última interlocutòria perquè en la sentència 42/2014, canviant una jurisprudència continuada, va atorgar a les resolucions parlamentàries valor jurídic. Aquesta naturalesa jurídica és la que exigeix el nostre ordenament perquè el TC pugui controlar la constitucionalitat d’un acte. I ho va fer per declarar inconstitucional la resolució 5/X del Parlament per la qual s’aprovava la declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya. Per arribar a aquesta conclusió el TC va afirmar que les resolucions parlamentàries, fins aleshores sempre considerades actes parlamentaris propis de la funció d’impuls polític, podien ser sotmeses al seu escrutini de constitucionalitat. Malgrat que aquest plantejament sigui discutible, el cert és que la sentència hi és  i que l’ordenament jurídic obliga que les sentències del TC siguin respectades i complertes per totes les institucions públiques. Precisament amb aquesta finalitat, el PP va aprovar la reforma de la LOTC que ha dotat la jurisdicció constitucional de noves facultats per assegurar l’execució de les seves pròpies sentències. Bé, potser no tan noves, perquè el tribunal comença la seva argumentació dient que pot resoldre l’incident d’execució perquè la seva llei, ja abans de la reforma del 2015, li atorgava prou poders per fer complir les seves sentències. A saber: multes coercitives, suspensió d’autoritats públiques i la deducció de testimoni de particulars al ministeri fiscal respecte de les responsabilitats penals. Això sí, fins aleshores no s’havia vist mai compel·lit a utilitzar-les.

Notícies relacionades

El TC acorda remetre a la fiscalia l'actuació de Forcadell

Plorar de pena

A continuació, el TC argumenta abundantment els seus motius per considerar que les actuacions parlamentàries assenyalades per l’advocat de l’Estat i el ministeri fiscal suposen un incompliment de les seves sentències. No obstant, malgrat que la seva argumentació és prolixa i que les mesures de què diu que disposa per garantir la seva funció, més enllà de declarar la nul·litat de la resolució 263/XI, el TC es limita a notificar la interlocutòria a les autoritats catalanes afectades, advertint-les, això sí, que s’abstinguin d’executar de qualsevol forma la resolució en qüestió o ignorar de qualsevol forma la seva interlocutòria. Si no compleixen aquest advertiment, hauran d’atenir-se a les possibles conseqüències jurídiques, també les penals. El TC, doncs, no utilitza ni la multa ni la suspensió, d’execució directa. Únicament al final es dirigeix al ministeri fiscal perquè, si ho estima oportú, iniciï el procediment penal que consideri, que tindria conseqüències força dilatades en el temps.

Així, el TC es manté caut, fent protagonista, si s’escau, la fiscalia, òrgan dependent jeràrquicament del Govern de l’Estat. El tribunal, almenys de moment, evita ser el responsable del (nou) últim xoc de trens entre la Generalitat i l’Estat, deixant encara oberta la resolució política de l’assumpte.