Molta innovació, poca inversió

Quan parlem d’agendes, d’horitzons i de salts qualitatius del nostre sistema educatiu, cal tenir en compte diferents factors: variables socials, pedagògiques i polítiques principalment. Si ens centrem en les variables socials, incrementem la mirada en els sectors més desafavorits, perquè estarem d’acord que els recursos han de ser per a tothom, per garantir la igualtat d’oportunitats, la no segregació i la qualitat del nostre sistema educatiu.

L’anuari de la Fundació Jaume Bofill presentat ahir se centra principalment en les necessitats i els reptes de l’educació del futur a Catalunya. Tornem a parlar dels conceptes de personalització de l’aprenentatge, de l’equitat dins del sistema, de la necessària innovació, per la qual fa tants anys que apostem com a Moviments de Renovació Pedagògica i –és llavors quan se’ns obren els ulls– veiem clar de nou els horitzons que ens plantegem, així com la necessitat política de caminar vers una aposta educativa de país. La transformació educativa comença a tenir uns tempos clars i ben definits. Les taxes d’abandonament escolar minven, però encara són alarmants, els sectors desafavorits encara ho són més i la transferència de la necessària innovació, amb sentit, amb lògica pedagògica i social, ha de transformar aquestes pràctiques, aquestes etapes i aquesta societat tan desigual. Fa anys que treballem per un canvi de paradigma dins del sistema educatiu, però sovint ha estat menystingut per l’Administració.

Des del Marc Unitari de la Comunitat Educativa apostem per polítiques de consens, moltes vegades de mínims, per intentar tirar endavant un gegant amb peus de fang. Caminem posant pedaços i lluitant per la igualtat i l’equitat, tot tenint present la professionalitat i l’alta capacitat d’adaptació dels docents, però dins la incertesa d’un sistema i una societat que ha de fer una aposta econòmica de futur que enforteixi aquest gegant. 

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Part dels problemes que es fan palesos en l’anuari són la manca d’inversió en educació.  Amb més recursos, plantejant com es dediquen i no només vers allò que és més evident (edificis, professorat, etcètera), obtindríem una millora substancial. Tenim entre mans a nivell social i polític una aposta clara per la inclusió social, que té un gran component educatiu. Atendre la diversitat, l’exclusió, el finançament d’escoles bressol, entre d’altres, ha de ser l’estendard de l’agenda políticoeducativa actual. Si no l’equitat i la cohesió perillaran.

Experts i agents del món educatiu demanem la inversió necessària que cal fer en educació. Difícilment es poden fer canvis en el sistema, si no hi ha una inversió planificada, ferma i al llarg dels anys. Un cop més ens trobem amb un estudi seriós, que marca fites i reptes a assolir. És d’agrair que existeixin institucions que es dediquin a enriquir el debat sobre l’educació del nostre país, donat que sovint l’Administració és poc autocrítica per arribar al fons.