Els desafiaments de l'urbanisme
Naturalitat i artificialitat
A les grans ciutats la vegetació ha d'estar ben present però mai afectant els punts neuràlgics de l'estructura urbana
MOLT espai. Tot i el seu aparent aspecte de rusc, Bellvitge compta amb àmplies zones verdes i parcs. Cada bloc està situat a 40 metresde distància de l’altre. /
El planeta es va formar fa uns 4.500 milions d’anys i podem prendre aquell moment com a referència del seu estat natural. Després s’ha anat modificant. Es tracta de variacions associades a l’acció del clima mitjançant l’aigua, el vent i l’electricitat (llamps), inclosa l’erosió, els moviments tectònics i també l’impacte d’un asteroide o d’un cometa. Sembla que l’aigua pot provenir de l’exterior. Bé, és el bloc dels agents inanimats del canvi.
L’aparició de la vegetació, ja va ocasionar variacions en el món. Posteriorment, en sorgir el regne animal (¿van arribar de l’exterior molècules orgàniques?) van entrar en joc necessitats lligades al sistema de vida i als desplaçaments però la repercussió sobre la superfície terrestre encara devia ser relativament feble. Més endavant, l’evolució va fer possible l’emergència del gènere humà i el seu nivell d’intel·ligència permetia poder influir en l’aspecte de la Terra. L’agricultura ja va suposar entrar en una fase més avançada d’aquest procés en el qual també es van construir petits establiments molt precaris per viure-hi en espais temporals curts. Finalment, fa uns 4.000 anys van sorgir les primeres ciutats a Mesopotàmia en la confluència dels rius Eufrates i Tigris. Aquest va ser el moment culminant de la veritable introducció de l’artificialitat al planeta per part de la raça humana i aquest fet representa la incorporació d’un valor inèdit que és l’urbà amb el grau de complexitat que conté. En el tema de l’artificialitat també cal parar esment als efectes de la Revolució Industrial que va comportar la fabricació de màquines amb el precedent de les eines rudimentàries de l’etapa anterior. Pel que fa als robots, el tema ens pot portar molt lluny arribant a una sofisticació extrema. Aquest conjunt és el domini dels éssers, especialment els humans. Al marge d’això, cal adonar-nos que vam viure molts milers d’anys en un ambient pràcticament natural i això ens ha marcat en introduir-se a la nostra ment un atavisme que, inevitablement, ens lliga a la Natura i del qual no ens en podem pas desempallegar fàcilment.
En el camp de l’urbanisme cal tenir molt present, doncs, dues qüestions: 1) la ciutat és el lloc de l’artificialitat i 2) arrosseguem un vincle molt estret amb l’ambient natural. Insisteixo, no hem d’oblidar aquests dos fets. Cal afegir que les ciutats històriques, a causa de la seva dimensió discreta, eren la manifestació de la màxima artificialitat en estar exemptes de vegetació si més no a l’espai públic. En el fons, però, conjugaven els dos conceptes perquè el camp era molt a l’abast dels ciutadans i, per tant, molt proper. És el que passa també als pobles i a les ciutats petites.
Aquesta situació es complica quan la ciutat creix exponencialment en superfície ocupada i en densitat sobretot tenint en compte que el futur s’encamina cap a ciutats molt grans. És en aquestes ciutats on s’han d’introduir elements de naturalitat. Em refereixo a la implantació d’un complet sistema de parcs, començant per carrers arbrats, continuant per petits parcs a nivell de barri i també de ciutat sencera i, finalment, grans parcs a l’interior de les àrees metropolitanes. Ha de quedar clar que a les grans ciutats han de prevaler els valors urbans i la vegetació hi ha de ser ben present però mai afectant els punts neuràlgics de l’estructura urbana. La preeminència ha de recaure en l’artificialitat i no sempre es té en compte per part de certs ecologistes que adopten postures radicals. Els dos ambients tan diferenciats (és allò de ciutat / camp) han de mantenir cadascun la seva identitat però amb el benentès que a l’interior de la primera sempre hi ha d’haver dosis de vegetació que amoroseixin la duresa inherent a l’artificialitat.
Fet i fet, estem davant de dues característiques que han de conviure equilibradament a l’interior de la ciutat però que són contradictòries, de manera que el problema sorgeix en el moment en què s’altera la proporció de cada component sigui per dèficit de vegetació que ocasiona una duresa excessiva o per superàvit que malmet l’artificialitat de la ciutat. En aquest marc, cal fer dues consideracions: 1) els humans tenim el dret a gaudir d’un hàbitat digne i, per tant, a construir ciutats i 2) els humans tenim el deure de respectar el planeta i reequilibrar la biosfera fent-la sostenible i així assegurar un futur estable. No som els amos del món, només en som uns estadants.
Connectat amb la sostenibilitat del planeta, tal vegada s’haurien de replantejar diversos temes com la construcció d’habitatges unifamiliars i, sobretot, posar fre a les ciutats gegantines o frenar l’explosió demogràfica.
