Un regal per a l'Església

El celibat apostòlic és una norma de l'Església catòlica que, des de fa més de 15 segles, es considera com a signe i suport de l'entrega del sacerdot al seu ministeri. No és pilar doctrinal de la mateixa Església -com ho seria un dogma de fe- sinó una tradició de l'Església llatina que els Papes sempre han justificat sense fissura. L'encíclica de Pau VI Sobre el celibat sacerdotal -publicada ara fa exactament 50 anys- mostra la relació del celibat amb el ministeri sacerdotal; és curiós que els arguments als quals l'encíclica respon coincideixin exactament amb els esgrimits avui quan es discuteix la norma.

Per aquesta raó, el papa Francesc, en el retorn del viatge a Israel el 2014, va dir als periodistes: «És una norma de vida que aprecio molt i un regal per a l'Església».

En altres paraules: la norma podria canviar; però, en el marc de l'Església, poques veus amb rigor que coneguin de prop el ministeri sacerdotal la discuteixen. La raó és senzilla: és idònia per als objectius -en l'ordre espiritual i material- del mateix ministeri del sacerdot. A això encara s'hi afegeix que el celibat no s'origina com a tradició de manera arbitrària, sinó que es recolza directament en l'Evangeli quan reprodueix paraules de Jesús. El manteniment de la norma respon, per això, als textos que són fonament de l'Església catòlica -i d'altres Esglésies cristianes- i a la concepció del sacerdot com a ministre entregat amb plenitud a la seva missió.

Arguments trencadissos

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però, a més a més, la imatge d'una Església tancada que es vol oferir en aquesta qüestió és radicalment falsa i injusta. En els ritus orientals catòlics és possible que homes casats siguin ordenats sacerdots, encara que no bisbes; i els ministres procedents de l'Església anglicana que són acollits a l'Església catòlica i estan casats poden ser sacerdots catòlics. Arguments com l'absència de vocacions o les inclinacions sexuals naturals són més que trencadissos: hi ha escassetat de vocacions d'Esglésies cristianes sense norma de celibat; i la inclinació sexual -els aires masclistes de l'argument són inadmissibles en una societat moderna- es basa en una visió curta de mires de l'amor conjugal en un sentit integral. En tot cas, l'Església respecta tradicions diverses, però no oblida que el celibat és la manifestació més clara del que significa el sacerdot: la imatge de Crist en la comunitat dels fidels.

Torno, en fi, a les paraules del papa Francesc, que parla del celibat com «un regal per a l'Església», perquè mostren que alguns que discuteixen la norma en l'aspecte negatiu volen fugir del marc positiu en què es desenvolupa: la lògica de l'Església és la lògica de l'entrega i, en aquesta lògica, l'entrega dels seus ministres és un do.